A qualsevol persona que es consideri sardanista practicant li és prou conegut que des de mitjans del segle XIX fins avui hi ha hagut molts compositors de sardanes. La mostra la tenim al “Diccionari d’autors de sardanes de música de cobla” de la col·lecció mos.
Molts d’aquests compositors van escriure les seves sardanes
esporàdicament, moguts per la seva
afició a la música, d’altres s’hi van dedicar i en van compondre durant anys
amb el resultat que sovint eren interpretades a les ballades i aplecs. Amb el
pas del temps, moltes d’aquestes sardanes han deixat de ser programades i els seus
compositors han caigut lamentablement en
l’oblit donant pas a altres de més actuals.
Però hi ha uns altres
autors que per anys que hagin passat, que és el que tractem aquí, les seves sardanes segueixen vives en els
programes de les ballades, aplecs i concerts que se celebren al llarg de l’any
arreu de Catalunya, sigui per les seves alegres
melodies populars que agraden molt als sardanistes de plaça o bé per
haver estat escrites per grans mestres de la música que ho feien pensant també a crear composicions d’un alt nivell
musical.
Aquí tractarem aquests compositors de finals del segle XIX i
mitjans del segle XX i les dues tendències de composició, amb uns petits apunts
biogràfics d’alguns dels seus
representants més reconeguts que malgrat el pas dels anys les seves sardanes figuren sovint en els programes actuals.
Després de l’etapa de Pep Ventura (1818 – 1875), que havia introduït l’ampliació dels instruments de la cobla de tres quartans (amb flabiol i tamborí, tarota i sac de gemecs o cornamusa) a la cobla actual (amb flabiol i tamborí, dos tibles, dues tenores, dues trompetes, un trombó, dos fiscorns i un contrabaix) i de la implantació de la sardana llarga, provinent del contrapàs i la sardana curta, ens endinsem al segle XX amb dues tendències d’estils musicals ben diferenciats: les sardanes dites “populars” i les que també destaquen per cercar un elevat nivell de qualitat musical.
En el cas de les sardanes populars, hi tenim com a dignes
representants els compositors Vicens Bou,
Josep Vicens “Xaxu”, Josep Saderra i Francesc Mas Ros, que en la línia de Pep
Ventura componien sardanes que destacaven
especialment per les seves alegres
melodies.
Repassem a grans trets els seus apunts biogràfics:
Vicens Bou (1885 – 1962), de Torroella de Montgrí
Va aprendre les primeres lliçons musicals del seu pare, Genís
Bou, i després d’estudiar el violí als dotze anys ja tocava el trombó a la
cobla La Lira de Torroella de
Montgrí; als quinze, també com a
trombonista, ingressà als Montgrins, i
als vint-i-tres, a la mort de Pere Rigau, ja en fou el director de la
cobla fins a l’any 1928, passant a flabiolaire.
Malgrat que tenia coneixements
musicals molt elementals i la senzillesa de les seves sardanes, tenia molta inspiració i componia llargues i boniques melodies que el convertiren en el compositor més programat
del moment. Destacà per sobre de tots per la seva popularitat fins al punt que dins el
sardanisme es van arribar a crear dos grups que tenien vertaderes
divergències: els defensors i els opositors
a les seves sardanes. La sardana dita “popular” va ser seguida per molts altres compositors. Encara avui,
les sardanes de Bou són programades en
ballades i aplecs amb molta acceptació dels balladors.
Autor de més de 200 sardanes, entre les més conegudes, hi ha
les següents: Les populars “Llevantina” i “El saltiró de la cardina”; “Cant
de maig”, “L’anell de prometatge”, “La mare cantora”, “Torroella vila vella”, “Angelina”,
“Girona Aimada”, “Mimosa”, “Regalims del cor”, “Mirambell”, “Continuïtat”, “Pescadors
bons catalans”, “La cardina encara salta”, “Record de Calella”, etc.
Va rebre molts homenatges d’arreu del país.
Josep Vicens "Xaxu", assegut, al centre. Autor: Desconegut
Josep Vicens “Xaxu”
(1870 – 1956), de
L’Escala
A l’edat de vuit anys,
va començar a aprendre les primeres lliçons musicals, que amplià de forma autodidacta a base de consultes de tractats
d’harmonia, una molt bona inspiració i algunes lliçons del compositor Antoni
Agramont .
De ben jove ja fundava la cobla “De Baix” per mantenir rivalitat amb la cobla del seu mestre, l’avi Rosendo
Mercader, quina cobla es deia “De Dalt”.
Finalment, però, les dues cobles es fusionaren i fundaren la cobla “L’Aliança”
de la qual Josep Vicens “Xaxu” en seria el director i des d’on posteriorment en
sortiria la cobla “La Principal de l’Escala” també sota la seva direcció musical.
Acompanyat de la
seva guitarra col-laborà en la fundació
d’agrupacions corals i musicals a l’Escala, la seva població. Visqué durant uns anys a Malgrat on
va escriure moltes de les seves sardanes més populars i portà la direcció del
cor “La Barretina”. L’any 1933 anà a viure a Girona, on fundà una nova cobla en
la qual ell hi tocava el contrabaix. Els darrers anys de la seva vida tornaria a
viure a L’Escala.
Se li compta que va
escriure unes cinc-centes sardanes, amb boniques melodies inspirades en el mar,
la terra i la natura que tant li
agradaven. Un dels principals trets de les seves sardanes són els diàlegs entre
dos instruments que sovint hi trobem (per exemple entre tenora i tible). Entre
les més conegudes hi ha les següents:
“Carícies”, “La
Barretina”, “Les noies de la costa”, “La plaça del firal”, “Bona festa”, “La
segadora”, “El cant del batre”, “Esclat d’amor”, “La roca del frare”, “La roca
del cargol”, etc.
Josep Saderra (1883 – 1970), de Sant Feliu de Pallerols
Va rebre del seu pare les
primeres lliçons de solfeig i fiscorn, instrument amb el qual passaria a
interpretar amb la cobla La Nova de Sant Feliu de Pallerols i més tard a la
cobla Casanovas, d’Olot. Ja de ben jove dirigí la cobla La Principal, de
Tortellà, localitat on va viure, fins que l’any 1916 es va traslladar viure
a Banyoles per ser el director de la cobla “La Principal”.
El 1919 creà i dirigí l’Orfeó Popular Banyolí i el 1927 la
cobla La Principal de Banyoles.
Home sensible i de molta inspiració, les seves melòdiques sardanes estan escrites amb senzillesa i de cara als
dansaires, ja que considerava que la sardana no és més que una dansa
eminentment popular.
Va escriure unes 400
sardanes, entre les quals hi ha les següents: “Arran de terra”, “Cingle amunt”, “La gota d’aigua”, “Regant
les flors”, “Maria de les trenes”, “Bell Penedès”, “Santa Pau”, “Joiosa Remei”,
“La Jove”, “Trini Gentil”, “Merçè”, “Poncellina”, “Vigatana”, etc.
 |
| Francesc Mas Ros. Autor: Desconegut. |
També com els anteriors, va començar ben jove, amb deu anys, iniciant els estudis de solfeig i piano a la fundació
escolar que les monges de Sant Josep de Cluny tenien a Caldes de Malavella.
Posteriorment, i amb l’aprenentatge autodidacta, va aprendre harmonia amb molta
voluntat i capacitat de treball.
Als vint-i-tres anys va compondre la seva primera sardana
“L’Aplec de Sant Maurici” de la que no en quedà massa satisfet. Van passar vint
anys, fins al 1944, quan va escriure una nova sardana, “Pastora Enamorada”, amb
la que va descobrír l’estil que el portaria a ser un dels compositors més
populars i programats en ballades i aplecs, havent rebut gran quantitat
d’homenatges sobretot en els aplecs. Tot i que les seves sardanes són d’estil
musical senzill, sentia gran admiració per compositors com Juli Garreta i Joaquim Serra.
Entre les aproximadament dues-centes sardanes que va
escriure, en citem algunes de les més populars:
“Maria Amàlia”,. “Tossa Bonica”, “Els tres pintors”, “L’Andreu de
Mollet”, “Petits Ofrena”, “L’amic absent”, “L’ermita de Collbàs”, “Barça
campió”, “L’aplec d¡’Anglès”, “L’aplec de Mataró”, “La font dels pinetons”,
“Les noies de Calella”,etc.
En el proper número de la revista Unió parlarem dels compositors de sardanes que tingueren sempre present cercar
un elevat nivell de qualitat musical per sobre de la popularitat, com Josep Serra, Enric Morera, Juli Garreta, Eduard Toldrà i
Joaquim Serra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada