AGUSTÍ BORGUNYÓ I GARRIGA (1894 – 1967)

                                      

                                                    

  Agustí Borgunyó i Garriga
Autor: Guillén. Portada del Carnet del Sardanista

A principis del segle XX no era gens  habitual que un jove músic català, fill d’obrers, amb vint-i-un anys, i  sense  conèixer gens de l’idioma anglès, decidís marxar a viure a un país estranger com els Estats Units,  per evitar entrar a quintes amb l’exèrcit espanyol al Marroc i per poder  desenvolupar la seva carrera com a músic professional.

Aquest va ser el  cas d’Agustí Borgunyó que va viure al país americà durant quaranta-set  anys,  però malgrat l’allunyament de la seva enyorada terra catalana per la qual  sentia molta nostàlgia, no va deixar mai de compondre  sardanes de gran qualitat (unes 140), algunes d’elles presentades i premiades en concursos musicals, que enviava a familiars i amics perquè les lliuressin a les cobles per la seva interpretació en ballades i concerts.

El passat dia 1 de juliol es van complir  cinquanta anys de la seva mort, motiu pel qual  he considerat oportú   recordar la seva interessant trajectòria personal i musical.

Dades biogràfiques

Sent un infant  ja va mostrar afició per la música i als nou anys va iniciar els estudis de solfeig i teoria a l’Escola Municipal de Música de Sabadell;  piano amb el mestre Ciprià Cabané i harmonia, contrapunt i fuga amb el barceloní Manuel Burgués mentre es relacionava amb l’ambient musical sabadellenc i formava part de la Banda Municipal i l’Orfeó de Sabadell .

L’any 1916 va anar a viure a Nova York, on  va formar un duet de violí i piano amb Xavier  Cugat, a qui va conèixer casualment, i va fundar un cor a l’Ateneu Català d’aquesta ciutat. Pocs mesos després es va traslladar a Washington on va ingressar com a pianista i director de la famosa  orquestra Meyer Davis de  la cadena d’hotels Willard, que actuava en diferents ciutats del país americà,  aconseguint  grans èxits, popularitat i prestigi.
                                                                                                                                                                                                                                                      

Encara que es declarava enemic de les guerres, va haver de passar un temps a l’exèrcit dels Estats Units en la primera guerra mundial i, en tornar, aviat va ingressar a l’emissora WRC on va desenvolupar una gran tasca fent arranjaments i orquestració mentre anava escrivint ballets, suites i operetes.

L’any 1933 va tornar a viure a Nova York ingressant a l’Orquestra Simfònica de l’emissora WOR i el 1941 va assumir la direcció de la National Broadcasting Symphony Orchestra, fins a l’any 1960, arribant  a dirigir-la  amb 75 professors, al mateix temps que  instrumentava música simfònica i componia per  documentals del Ministeri d’Agricultura. Durant aquesta època, també va col·laborar amb el programa radiofònic “L’hora catalana” de Nova York.

Durant la seva llarga absència, va fer dues estades a Catalunya:  L’any 1929, que va estrenar cinc sardanes seves en una ballada celebrada a Sabadell i se li va fer un homenatge al Teatre Principal, i el 1949, quan va ser també  homenatjat a la mateixa ciutat  en una ballada de sardanes  amb tres cobles.

L’any 1963, una vegada obtinguda la jubilació, tornà per residir a Barcelona on va seguir escrivint noves composicions, entre les quals algunes noves sardanes, i el 1964 l’Agrupació Cultural Folklòrica Sabadell Sardanista li va dedicar un concert d’homenatge en el qual el mestre Borgunyó va estrenar la coneguda sardana “Al meu Sabadell”.

Va morir a Barcelona el dia 1 de juliol de 1967.

La seva obra

A més de gran quantitat d’arranjaments i orquestracions va escriure obres de piano, una suite per a orquestra i corda, la suite, “L’aplec”, el ballet català “La festa del carrer”,  la sardana per a orquestra simfònica “Costa Brava”, la sardana per a dues tenores i orquestra simfònica “Emporion”, “Suite Ibèrica”, per a orquestra de corda, la glossa “Dansa noble”, la glossa per a dues cobles “Petit ballet imaginari”, la pastoral “La roureda”, etc.

I unes 150 sardanes, 140 de les quals mentre vivia als Estats Units. Entre les més conegudes hi ha les següents: “La poncella” (1912), “Enyorament” (1918), “Ridaura” (1920). “Retorn” (1929), “Collcerola” (1929), “Comiat” (1929), “Núria” (1934). “Recordant l’Albert” (1947), “El rellotge de l’avi” (1948), “La cova del Drac” (1954), “De puntetes” (1955), “Per ella” (1956), “De bat a bat” (1957), “El meu Adéu” (1958), “Lloança a Joaquim Serrra” (1958), “Al meu Sabadell” (1964), “Fantasiosa” ((1966), “Gratitud” (1966) i la pòstuma “Nostàlgia” del 1966. També va dedicar les titulades  “Filigrana” (1951),  “Mirant al Cel” (1949) i “Violetes del Bosc“(1960), a les colles sardanistes que duien aquests mateixos noms, les dues darreres  encara actualment en actiu.

                                     

   

Agustí Borgunyó amb els dansaires de la colla que duia el seu nom:
Autor: Desconegut. Fotografia cedida per Jordi Ramon

L'any 1962 es va fundar la colla sardanista que duia el seu nom,  “colla Agustí Borgunyó”, uns antics dansaires de la qual m’han facil-litat un dels butlletins que publicaven periòdicament en el qual hi ha una entrevista que components de la colla li van fer al mestre Borgunyó a principis de l’any 1965. Pel  seu  interès, la categoria de l’entrevistat i la llunyania del temps transcorregut he considerat interessant de reproduir-la a continuació:

Pregunta: Quin motiu l’induí a tornar a Catalunya per a restar-hi definitivament?.

Agustí Borgunyó: En primer lloc l’enyorança a la pàtria, i també per haver-se produït el casament de la meva filla.

Preg.: Quines han  estat les seves activitats des de l’arribada?. 

A.B:  El poc temps que porto aquí m’ha servit per posar al dia molta feina endarrerida, també he compost  una sardana -Al meu Sabadell- i els restants dies els he aprofitat per a viatjar per diversos països d’Europa, cosa que feia molt temps desitjava fer.

Preg.: Els seus compositors més admirats?. 

A.B.: Joaquim Serra i Juli Garreta, sense oblidar a Enric Morera.

Preg.: Creu vostè que la sardana pot tenir tant èxit a l’estranger com el té el ball “flamenc”?.

A.B.: A l’estranger ha tingut més acceptació la vistositat que la qualitat, per tant molt a pesar meu la resposta és negativa.

Preg.:  Què opina de la tasca que duen a terme les entitats sardanistes?. 

A.B.: Brillant, molta gent jove s’hi dedica.

Preg.: Com veu l’ambient sardanista actual?. 

A.B.: Molt bé, encara que hi hagi molts  catalans que opinin el contrari. Si aquests senyors que diuen això cerquessin amb més ganes l’ambient sardanista allà on és, afirmarien les meves paraules.

Preg.: La seva opinió sobre la qualitat de les ballades que se celebren a Barcelona?. 

A.B.: En algunes ballades  -quasi sempre les mateixes- la qualitat de les peces que s’interpreten és bona, en canvi n’hi ha d’altres que programen sardanes massa “populars”. Tothom té dret a viure...

Preg.: Creu que s’hauria d’incrementar el nombre d’audicions?. 

A.B.: Si

Preg.: Opinió sobre els concursos?. 

A.B.: Són un bon mitjà per a propagar la sardana, crec que se n’haurien de fer més.

Preg.: Els hi sobra o els hi manca quelcom?. 

A.B.: Potser els hi manca un xic d’autèntica germanor i els hi sobra la revessa.

Preg.: Per quina raó sobra la revessa?. 

A.B.: Perquè és un enredo i la sardana ha de ser quelcom més seriós.

Preg.: Vostè va fer de jurat en el concurs musical Joaquim Serra. Què li semblaren les obres presentades?.

A.B.: Quasi totes molt bones, fins i tot s’afegí un accèssit extraordinari per tal de premiar una sardana més. Una composició de tema lliure per a cobla, i una sardana,  es veieren guardonades amb el primer premi.

Preg.:  Hi va haver diversitat d’opinions envers aquestes dues obres? 

A.B.: El veredicte fou unànime.

Preg.: I dels concerts què opina?..

A.B.: Excel·lents.

Preg.: Sobre els compositors actuals?

A.B.: N'hi ha de molt bons.

Preg.: Creu vostè que la sardana ha de servar el seu típic sabor català, o contràriament podria ser influenciada per tendències foranies?.

A.B.: La sardana ha de conservar el sabor nostre; no es pot adaptar a cap altra música, car deixaria de ser sardana.

Preg.: Qualsevol músic estranger pot escriure sardanes?.

A.B.: Per escriure una sardana com cal, s’ha de ser català.

Preg.: En moltes ocasions hem sentit parlar de la necessitat d’augmentar el nombre d’executants de la cobla. És vostè partidari d’aquesta ampliació?.

A.B.: Jo afegiria una trompeta, un trombó i un contrabaix més.

Preg.: Tenim entès que farà també de jurat en un concurs musical que s’organitza a Lleida.

A.B.: Si. Els organitzadors varen demanar un mestre a cada una de les entitats barcelonines: Agrupació, Obra del Ballet Popular i Unió de Colles. Jo hi vaig com a representant de l’última.

Preg.: Com veu el futur de la sardana?.

A.B.: Aquesta pregunta, més que nosaltres, els grans, sou els joves que heu de contestar-la.

Procurarem per tots els mitjans que la nostra resposta sigui la que vostès esperen.

                                                    

                         Ballada de les colles "Agustí Borgunyó" i "Recordança" el dia 31 de gener
                         de 1965, en presència del mestre Borgunyó.                              

El dia 31 de gener de 1965 el grup sardanista “El Remei” del barri de les Corts de Barcelona va organitzar una audició de sardanes en homenatge a la pubilla de Les Corts, Barcelona i Catalunya en presència del mestre Borgunyó i la seva esposa. Durant la ballada,  les colles sardanistes “Agustí Borgunyó” i “Recordança” van ballar un galop i la sardana “Núria” del mestre Borgunyó. Les fotografies corresponen a aquesta ballada.

_________________________________________________
                                                                                                    Bibliografia: “La sardana. El fet musical” de Josep Mainar, LLuís Albert, Isidre Molas i LLuís Moreno; “La sardana a Sabadell” de Jaume Nonell i LLuis Subirana; “Revista Arrahona número 15: Agustí Borgunyó, compositor”, de Josep M. Pladevall; Full informatiu “Anella sardanista Agustí Borgunyó” nº 16.  

Col-laboració:: Jordi Ramon.