En l’ambient cultural que es vivia a Catalunya a finals del segle XIX, i una gran part del segle XX, no ens ha de sorprendre que els grans músics catalans tinguessin en la composició de sardanes una de les seves preferències, igual que feien altres artistes amb les seves aportacions d’arts plàstiques i destacades personalitats de branques com la literatura, la història i la política, envers la considerada dansa nacional de Catalunya.
La llista de bons músics és molt llarga i aquí farem un resum biogràfic de cinc dels considerats més grans compositors, que a més d’escriure sardanes per ballar, buscaren que també tinguessin una certa qualitat musical, algunes de les quals esdevingueren vertaderes obres mestres.
Josep Serra Bonal. Autor: Desconegut. Font de
la fotografia: Fascicle de la col·lecció discogràfica
"Clàssics de la sardana"
Josep Serra Bonal (1874 – 1939), de Peralada. Va fer els primers estudis musicals quan era molt petit a l’escola de música de Peralada i posteriorment l’harmonia i composició de forma autodidacta, arribant a consolidar una molt bona tècnica a força d’observar les partitures que passaven per les seves mans.
Als setze anys va fundar, amb el seu germà Miquel Serra, la cobla “La Principal de Peralada”, de la que en fou director i instrumentista durant vint-i-quatre anys, inicialment de tible i després de fiscorn. L’any 1902, sota la seva direcció musical, la cobla “La Principal de Peralada” va aconseguir el primer premi juntament amb “La Principal de la Bisbal” en un concurs musical celebrat a Barcelona amb motiu de les Festes de la Mercè.
“La Principal de Peralada” va ser una cobla molt prestigiosa i per aquesta raó, l’any 1914 viatjaren a París i Londres amb l’Orfeó Català, on sorprengueren molt positivament les sardanes interpretades, fins al punt que el mateix Richard Strauss es va interessar per conèixer els instruments de la cobla.
L’any 1915, apartat de la cobla de Peralada, Josep Serra va viure a Figueres i el 1916 traslladà la seva residència a Barcelona, tocant en teatres i treballant a l’Orfeó Català com a cap de copisteria. Després d’una breu estada a la cobla Catalònia, el 1924 entrà a la prestigiosa cobla Barcelona com a instrumentista i més tard en fou director fins que l’any 1936 finalitzà la seva professió de músic.
La seva composició és de prop de tres-centes sardanes, la primera de les quals va ser escrita als onze anys amb el títol “El primer piu”. En passarien nou fins que hi va tornar amb la titulada “L’huracà”, a la que seguiren “Un raig de sol”, “La marinada”, “De bon matí” “Una lluita musical” (obligada de cinc instruments), etc. Tret de les seves primeres composicions, cal considerar que les sardanes de Josep Serra tenen melodies de caire catalanesc i una molt bona qualitat musical, sense haver deixat de banda el seu contingut popular, i en general hi sol destacar la tenora.
Entre les que han assolit més èxit hi ha les següents: “El despertar d’un somni”, “La pubilla empordanesa”. “La reina de les flors”, “Recordança”, “Records de ma terra”, “Les comares”, “Íntima”, “Encara me’n queden”, “Peralada”, “Follia”, “Jorn alegre”, “Delectació”, “Rondalles i cançons”, “El meu gra de sorra”, “A cau d’Orella”, etc.
També va compondre obres per a cobla i balls vuitcentistes.
Enric Morera Viura. Autor desconegut.
Font: LLibre "La sardana a Barcelona",
de Jesús Ventura. Arxiu: Agrupació
Cultural Folklòrica Barcelona.
Enric Morera Viura (1865 -1942), de Barcelona. El seu primer mestre va ser el seu pare que era músic de professió. Amb la seva família, essent molt petit, va anar a viure a Argentina on s’inicià en l’estudi de violí i cornetí, fins que tornà a Barcelona i estudià amb Isaac Albéniz. En complir els divuit anys, es traslladà novament a l’Argentina i després s’instal·là a Bèlgica per fer-hi estudis musicals. En tornar a Barcelona, volgué introduir els nous corrents musicals que havia conegut en les estades a l’estranger, però es trobà amb una forta oposició de l’ambient musical barceloní.
Va viatjar per tot Catalunya a la recerca de cançons populars per harmonitzar-les i col·laborà en la creació de corals i orfeons com la “Societat Coral Catalunya Nova”.
Després d’una estada a Madrid, l’any 1905 tornà a Barcelona per fundar el teatre líric català. Passà un temps a Buenos Aires i l’any 1911 tornà a la ciutat comtal, on va ser rebut per una multitud de gent que li va retre un gran homenatge.
En aquesta època, l’Ajuntament de Barcelona el va nomenar professor d’harmonia, contrapunt, fuga i composició i sotsdirector de l’Escola Municipal de Barcelona.
Les seves sardanes tenen un contingut de melodies alegres, descriptives i sentimentals, pròpies de l’esperit català, i encara avui les podem escoltar en ballades i concerts.
Va escriure moltes cançons corals, òperes i sardanes entre les quals en destaquen les següents: “La Santa Espina”, “L’Empordà”, “Les fulles seques”, “La sardana de les monges”, “La sardana de la pàtria”, “Serra Amunt”, “Davant la Verge”, “El meu barco”, “La festa major”, “La nit de l’amor”, “Baixant de la font del gat”, “La plaça del sol”, “La font de l’Albera”, “La nostra Roser”, etc.
Font: "Sardanes i cançons" d'Antoni Vives i Batlle.
Juli Garreta Arboix (1875 – 1925), de Sant Feliu de Guíxols. Seguint les passes del seu pare, que fou músic i rellotger de professió com ell, aprengué a tocar el violí i una mica de piano. Posseïdor d’una gran intuïció, l’aprenentatge musical el va fer de forma autodidacta, tot i que hi ha qui ho dubta per la gran qualitat de la seva obra, assolint un alt nivell, quasi simfònic, comparable als dels grans compositors musicals, i demostrant les moltes possibilitats de la cobla. Estava entusiasmat amb la sonoritat de la tenora i afirmava que “Només n’hi ha un, al món, d’instrument que pugui donar un crit de joia o dolor amb veu humana, i aquest és la tenora”.
Les seves sardanes, sorprenents i de gran qualitat musical, no van ser gaire programades en ballades, ja que no eren acceptades pels balladors que desitjaven sardanes amb més ritme i amb més salt. Malgrat això, Garreta respongué en una ocasió: “Les meves sardanes es poden ballar. És la qualitat més bona que tenen. Ara que, com he dit, s’han de ballar. No permeten jeroglífics de peus ni disbauxes...” i seguia escrivint amb el seu estil, perquè deia que era el que li agradava. La seva música va ser lloada pels grans crítics i músics de l’època com Pau Casals, Lluís Millet i Francesc Pujol, rebent també elogis internacionals de músics com Strauss i Stravinsky. Actualment les seves sardanes i obres musicals es programen sovint en concerts de sardanes i música de cobla.
Als vint-i.-dos anys va compondre
la seva primera sardana “La Pubilla”, a la que seguiren: ”La rosada”, “La
fada”, “La pedregada”, “Llicorella”, “Dalt les gavarres”, “A en Pau Casals”,
“Pastoral”, “Nydia”, “Juny”, “La pastora enamorada”, “Dalt les gavarres”,
“Frisança”, “Enyorança”, “La rosella”, “Somni gris”, “Matinada”, “Recordant”,
“Somnis”, fins a la darrera “La llar”, amb un total de vuitanta sardanes, vint composicions per a orquestra simfònica i de
càmera i trenta composicions per a cant i piano.
Eduard Toldrà i Soler. Autor: Desconegut. Font: LLibre
"La sardana a Barcelona" de Jesus Ventura. Arxiu:
Agrupació Cultural Folklorica Barcelona.
Eduard Toldrà Soler (1895 – 1962), de Vilanova i Geltrú. Considerat el compositor més líric de tots, va rebre les primeres lliçons del seu pare Francesc Toldrà, també músic, violinista i compositor que li donà les primeres lliçons de solfeig i violí.
L’any 1905, la família es traslladà a viure a Barcelona, on el jove Eduard, amb deu anys, va ingressar al Conservatori del Liceu i posteriorment a l’Escola Municipal de Música per estudiar solfeig, teoria, violí i harmonia.
Amb tretze anys ja actuava en teatres i sales de ball, que compaginava amb altres actuacions amb grups de música de cambra. L’any següent presentava a l’Ateneu Obrer de Barcelona i al Foment Republicà Nacionalista de Reus el primer conjunt de cambra “Trio Toldrà, Planàs i Garganta”. El 1909 va fer la seva primera actuació de violí a l’Orfeó de Blanes i uns mesos més tard va fundar el primer quartet de corda amb Recasens (segon violí), Sánchez (viola) i Antoni Planàs (violoncel·lista), amb els que l’any 1911 constituiria el prestigiós quartet “Renaixement”, que es presentà en públic al Palau de la Música Catalana el febrer de l’any següent, actuant a trenta-vuit concerts en un any i mig. L’octubre del 1913, gràcies a la concessió de beques, van fer diverses actuacions a París, Berlín i Viena fins a l’any següent, que tornaren a Barcelona. El 24 de maig del 1921, Toldrà va dirigir per primera vegada l’orquestra Pau Casals i i el 14 de juny es produïa la darrera actuació del quartet Renaixement després d’haver actuat en dos-cents set concerts. El 1923 va ser nomenat professor auxiliar de violí a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, on deu anys més tard es consolidaria com a titular. Tres anys més tard dirigí l’Orquestra d’Estudis Simfònics.
El 1933 va anar a Madrid per dirigir l’Orquestra Simfònica de Madrid i el 1942, a la mateixa ciutat, l’Orquestra Nacional.
L’any 1944 fou nomenat director de la recentment creada Orquestra Municipal de Barcelona que va dirigir brillantment fins a l‘any 1961, mesos abans de la seva mort.
El lirisme de les seves obres l’expressà en gran part en la composició de cançons i sardanes, amb boniques melodies d’esperit mediterrani; era favorable a utilitzar les tonades populars catalanes en la composició de sardanes sempre que tinguessin unes mínimes condicions musicals.
A més de diverses obres de música de cambra i simfònica, l’òpera “El giravolt de maig” i moltes cançons, va escriure dues obres per a cobla: “Les danses de Vilanova” (1922) i “La maledicció de comte Arnau” (1926) i trenta-quatre sardanes, líriques i boniques. Entre les més conegudes hi ha: “Atzavares i Baladres”, “El bac de les ginesteres”, “La Ciseta”, “Esperança”, “Empúries”, “L’Hostal de la Peira”, “Sol Ixent”, “Cantallops”, “Vianovina”, “La fageda d’En Jordà”, “Vallgorguina”, etc.
Font: LLibre "La nissaga dels Serra" d'Inés
Padrosa i Concepció Ramió.
Joaquim Serra Corominas (1907-1957), de Peralada. Tal com era freqüent en aquella època, va rebre les primeres lliçons musicals del seu pare Josep Serra Bonal, prestigiós compositor citat anteriorment, i la seva tia materna Àngela Corominas, arpista, fins que als deu anys va ingressar a l’Escola Municipal de Música de Barcelona on hi romangué durant catorze anys per seguir els seus estudis de solfeig i piano amb els metres Millet i Pellicer respectivament i d’harmonia, contrapunt, fuga i composició amb Enric Morera.
Home senzill i sensible, dotat de qualitats excepcionals per la música, que combinades amb la tècnica adquirida durant els seus anys de formació, el portaren a compondre obres de gran qualitat. L’any 1946 es va convertir en director musical de la cobla Barcelona, aconseguint que arribés a tenir un gran nivell d’interpretació.
També fou alumne i deixeble d’Eduard Toldrà, qui l’any 1926 l’impulsà a presentar una obra al concurs musical de la Fundación Rabell, guanyant el premi de composició amb el “Trio en mi major per a violí, violoncel i piano”. Seguiren altres premis musicals entre els quals destaquen el Premi Sant Jordi del Foment de la Sardana dels anys 1926 i 1927 amb la sardana per a dues cobles “A Montserrat” i la suite per a cobla “Impressions Camperoles” respectivament. El mateix any 1927 va guanyar el primer premi al concurs de Calella amb la sardana “Vora el rierol”. El 1928 va ser premiat novament per la Fundació Rabell per la glossa del “Ball de gitanes” i obtingué el Premi Sant Jordi del Foment de la Sardana per l’obra simfònica per a dues cobles “La Fira”. El 1932 aconseguí, amb la sardana “Evocació”, el primer premi del Concurs Musical de la Comissaria de la Generalitat de Catalunya a Girona. El 1936 tornà a ser premiat per la Fundació Rabell amb “Apassionada”, El 1947 guanyà el concurs organitzat per les Festes d’Entronització de la Verge de Montserrat amb la sardana a dues cobles “Primaveral” i el 1956, un any abans de la seva mort, fou premiat per la coneguda sardana “A Guissona” en el concurs musical organitzat en aquesta població.
Va escriure cinquanta-tres sardanes, cinc composicions simfòniques per a cobla, poemes per a dues i tres cobles, instrumentacions per a danses folklòriques pels esbarts, obres de música de cambra, teatre líric, cançons per a cant i piano, etc.
En el camp pedagògic, l’any 1948 va impartir un curset d’orquestració per a cobla i el 1957 es va publicar el “Tractat d’instrumentació per a cobla”, com a resum de les lliçons que ell havia impartit i que ha estat utilitzat per molts compositors. Sens dubte, un gran llegat de Joaquim Serra.
A l’edat de catorze anys va escriure la seva primera sardana, “La Primera volada” i l’any següent ja en tenia tres més: “Camí enllà”, “Delers” i “Infantívola”. A més de les ja indicades a l’apartat dels premis musicals, també ens deixà escrites, entre altres, les següents sardanes de gran qualitat musical: “íntima”, “Cor Jove”, “Els gegants de Vilanova”, “Germanor”, “La noia alegre que no sap plorar”, “Remembrança”, “El petit Albert”, “Rocacorba”, “;Margarida”, “L’ermita vella”, “La meva Joaquima”, “Cavalleresca”, “En Cacaliu”, “Noves d’or”, “Vells amics”, “Roses del Brull”, “Recordant Vic”, “Els gegants de Castellterçol”, “Sabadell”, “Sota els pins del Pujolet”, etc.
A més de les ja citades com a obres per a cobla premiades, també deixà escrites les següents: “Carnestoltes”, “Dansa de Castellterçol”, “Dansa de fadrins”, “Els tres tambors”, “La moixiganga d’Algemesí”, “La presó de Lleida” i la seva obra pòstuma “Puigsoliu”, estrenada l’any 1958 després de la seva mort.
__________________________________________________________________
Dades bibliogràfiques: La Sardana – El fet musical (de Josep Mainar, Lluís
Albert, Salvador Casanova, Isidre Molas i Lluís .Moreno Pallí); Diccionari d’autors de sardanes (de Carles
Riera, Josep M. Serracant i Josep Ventura); Històries de les sardanes, vol. V (de
Robert Roqué); Fascicle del disc L.P. de
sardanes d’Eduard Toldrà de la col-lecció Clàssics de la sardana (any 1980).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada