Durant la dècada dels anys 1840-1850, Pep Ventura, veient que la sardana curta i l’antiga cobla de tres quartans, formada pel flabiol i tamborí, una o dues tarotes o tibles i una cornamusa, eren insuficients per a la interpretació de les melodies populars en les quals s’inspirava per a la majoria de les seves sardanes, va promoure la sardana llarga i l’ampliació de la cobla, que quedà constituïda per flabiol i tamborí, dues tibles, un tenor, dos cornetins, un fiscorn i, més endavant, el segon fiscorn, el segon tenor i el contrabaix. Anys més tard, també s’hi va incorporar el trombó. Amb la substitució progressiva dels cornetins per les trompetes durant els anys 1930–1950, quedava constituïda la cobla d’onze músics i dotze instruments tal com la coneixem actualment.
Veiem doncs, que a partir de mitjans
del segle XIX es produí un canvi
important a la cobla amb la incorporació dels instruments de vent fets de
metall, ja que, fins aleshores, havia estat formada només per instruments de
fusta. Entre ells hi ha els dos fiscorns, que amb la seva tessitura greu,
sonoritat més aviat pastosa i tonalitat menys estrident que les trompetes, van
anar agafant protagonisme fins arribar a ser instruments imprescindibles i molt
apropiats en els picats, melodies, contracants en tutti i obligades. Cada un dels dos fiscorns té una tasca diferent
dins la cobla: el primer, situat al
centre, al costat del trombó, destaca
especialment en els acompanyaments de la majoria de sardanes, com a solista i complementant-se
amb les trompetes, trombó i tenora. El
segon, té com a missió principal marcar el ritme de la cobla, juntament amb el
contrabaix, i s’ubica al seu costat.
Originari d’Itàlia, el nom de fiscorn
prové de la paraula anglesa fish
i la paraula italiana corn. Els
músics utilitzen preferentment els models italians Rampone, els txecoslovacs Omniphon
i els fabricats a Barcelona amb la marca
Montserrat, però per adquirir-los s’han
de comprar instruments vells perquè des de fa anys els fabricants d’aquests
models els han deixat de produir per manca de demanda, ja que Catalunya és l’únic lloc del món on
s’utilitzen. Actualment, només els luthiers alemanys Jürgen i Kerstin Voigt fabriquen
fiscorns nous.
INSTRUMENTISTES DESTACATS
Des dels primers anys de la introducció del fiscorn a la cobla hi va haver destacats instrumentistes que, al no trobar-se’n constància documental ni testimonis, amb el pas del temps han quedat oblidats. Un dels que es té coneixement que va destacar per la seva vàlua és Antoni Agramont i Quintana (1851-1906). Nascut a Castelló d’Empúries en una família de músics, fou un excel·lent fiscornista i fundà l’Orquestra Cobla Empordanesa, coneguda com l’Orquestra Agramont. Es calcula que va escriure més d’un miler de sardanes, però la majoria estan il·localitzables. Malgrat tot, actualment encara se n’interpreten algunes que s’han conservat, entre les quals destaca “El foc de Castelló”, inspirada en l’incendi que van provocar les forces carlines a Castelló d’Empúries l’any 1874 amb motiu de la III Guerra Carlina. La seva obra musical també inclou la composició d’obres religioses, corals i ballables, i se li atribueix que va ser l’autor de la primera sardana revessa.
Pau
Guanter i Casadevall (1871-1944) va ser deixeble i digne successor d’Antoni
Agramont en la interpretació del fiscorn.
Nascut a Castelló d’Empúries, cursà els seus estudis de trombó i fiscorn a
l’escola musical que dirigia Antoni Agramont, que el va incorporar aviat a
la seva Cobla Empordanesa. Posteriorment
també estudià flabiol amb el conegut instrumentista Baldomer Pastells, conegut
com l’”Avi Rau”. Després d’una breu
estada en Els Montgrins, l’any 1891 fundà la Cobla Els Rossinyols, de Castelló
d’Empúries, que va tenir molt prestigi,
havent arribat a guanyar l’any 1892 el
primer premi en un concurs de cobles celebrat a Barcelona. L’any 1895 va deixar
la cobla per anar a viure a Calella, on exercí una important tasca musical.
Va escriure unes dues-centes
sardanes, algunes d’elles obligades de tenora i de fiscorn.
Josep Serra Bonal (1874-1939). Fill de Peralada, com la majoria de bons músics de cobla de la comarca va estudiar a l’Escola de Música, creada i finançada pels comtes de Peralada.
L’any 1890, amb setze anys, va fundar la
Cobla La Principal de Peralada, amb la
qual aconseguí gran prestigi com a director, compositor i instrumentista, inicialment de tible, i ben
aviat de fiscorn. El 1916 es traslladà a
Barcelona alternant la seva feina com a cap de copisteria a l’Orfeó Català amb
la direcció d’agrupacions corals. El 1923 es va incorporar a la Cobla Catalònia
i el 1924 a la prestigiosa Cobla Barcelona,
com a instrumentista de fiscorn, de la qual molt aviat en seria el
director fins a l’any 1936 quan finalitzà la seva vida professional.
La seva composició és d’unes
tres-centes sardanes, amb molt bona qualitat musical, boniques melodies de caire popular catalanesc
i en la majoria de vegades destaca la tenora.
Actualment es programen algunes de
les seves sardanes en ballades i concerts com “Una mirada”, “Una lluita
musical”, “El despertar d’un somni”, “La pubilla empordanesa”, “La reina de les
flors”, “Recordança”, “Records de ma terra”, “Les comares”, “Íntima”, “Encara
me’n queden”, “Peralada”, “Follia”, “Jorn alegre”, “Delectació”, “Rondalles i
cançons”, “El meu gra de sorra”, “A cau d’orella”, etc.
Josep Ferrer Torres (1878-1952). Nascut a Peralada, es va formar a l’Escola de Música de la
mateixa població i fou dels primers músics de la destacada Cobla La Principal
de Peralada com a intèrpret de primer fiscorn, al costat de Josep Serra, que
interpretava el segon. L’any 1918, va ser un dels fundadors de la Cobla La Lira
de Sant Celoni on va lluir les seves bones qualitats amb el fiscorn fins a l’any 1946, quan es va retirar de la vida professional. Va compondre una vintena de sardanes, entre
les quals hi ha les obligades “Sogra i nora”, per a tenora i fiscorn, i “Ingenuïtat”,
per a dues tenores.
El seu fill, Rafael Ferrer Fitó, va
ser un excel·lent músic, compositor i
director musical que, entre altres funcions, fou director de l’Orquestra
Simfònica de Barcelona.
Josep Blanch Reynalt (1888-1954), de Castelló d’Empúries, va ser deixeble d’ Antoni Agramont, Pau Guanter i Enric Morera. Bon intèrpret amb el fiscorn, va actuar durant tres anys a la Cobla La Principal de L’Escala fins que l’any 1906 entrà a la Cobla Els Rossinyols de Castelló d’Empúries. L’any 1915 es va incorporar a La Principal de Peralada, com instrumentista de fiscorn i director, en substitució de Josep Serra, on desenvolupà una important tasca fins que la cobla es va dissoldre l’any 1940.
Com a compositor, va rebre molts
homenatges i lloances per les seves sardanes melòdiques, amb esperit romàntic,
bona tècnica, ben harmonitzades i aire catalanesc. En va escriure unes dues-centes, algunes de les quals estan enregistrades
i s’interpreten actualment en ballades i
concerts. Entre les més populars hi ha “La deixa flaires”, La noia matinera”,
“Llaminera”, “Renyines d’enamorats”, “El que veié la lluna”, “Quan el pare no
té pa” “La masovera guapa”, etc.
L’any 1918, Tomàs Garcia, de Cornellà del Terri, procedent de La Principal de Palafrugell, on havia demostrat les seves excel·lents facultats interpretant el fiscorn amb pulcritud i dicció acurada, es va incorporar a La Principal de La Bisbal, on també destacà per les seves interpretacions de piano, difícils de superar.
No era partidari de les obligades en
les ballades de sardanes, però si en els concerts de música de cobla on podia lluir-se amb el so del fiscorn. A la
cobla bisbalenca va arribar a fer parella de fiscorns amb Conrad Saló fins a l’any 1935, en arribar
el moment d’abandonar la vida
professional.
(Continuarà en el proper número d’Unió)
Bibliografia: Els instruments de cobla i els seus
executants, d’Eugeni Molero; La sardana, el fet musical, de Josep
Mainar, Salvador Casanova, Isidre Molas i Lluís Moreno; Vademécum Sardanístic, de Tomás Gil Membrado; La sardana a Catalunya, d’Aureli Capmany.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada