ELS PRIMERS APLECS DE LA SARDANA

Amb aquest article intentaré explicar  alguns dels  esdeveniments més destacats de mitjans del segle XIX  que influïren perquè, procedent de les comarques gironines, la sardana arribés a Barcelona i s’iniciés el període de la seva expansió definitiva  introduint-se en  petites entitats on els diumenges  ja s’hi feia esbarjo de cultura popular. Aquest ambient va propiciar que en pocs anys s’arribessin a organitzar els primers aplecs sardanistes.  

L’any 1850, la cobla de Miquel Gich, amb sis músics  (dues tibles, una tenora, un cornetí, un figle i un flabiol amb tamborí, havia estat actuant  a Mataró i, d’una manera gairebé improvisada, ja que no tenien contracte, es van traslladar a Barcelona per veure si podrien actuar al Gran Teatre del Liceu. Com que durant dos dies el teatre no tenia res programat, hi van poder interpretar sardanes que van ser ballades dalt l’escenari per uns pocs balladors, espectacle que va tenir molta difusió a través dels mitjans de  l’època.

L’any 1859, en plena Renaixença,  durant la celebració dels Jocs Florals i el començament de les obres de l’eixample barcelonina, després de l’enderrocament de les muralles de la ciutat, ja es van començar a organitzar les primeres ballades de sardanes amb molta assistència de balladors empordanesos i també barcelonins que n’estaven aprenent.

Lentament, la sardana s’anava expandint i l’any 1862, la Diputació de Barcelona va contactar amb Pep Ventura perquè amb la seva cobla i grups de dansaires actuessin  a Montserrat davant la reina Isabel II. Nou anys més tard, es van establir a Barcelona les fires i festes de la Mare de Déu de la Mercè i es programaren moltes ballades de sardanes en les quals hi participaven majoritàriament  dansaires empordanesos. El 1872, l’Ajuntament  ja va contractar la cobla de Pep Ventura, anomenada “d’En Pep de Figueres” que va actuar en diferents indrets de la ciutat. Entre 1873 i 1876, per raons polítiques, aquestes festes van ser suspeses i posteriorment restablertes l’any 1877 amb l’actuació de cobles empordaneses de Castelló d’Empúries, Figueres, Torroella de Montgrí, etc.

És en tot aquest ambient que l’any 1892, el músic Tomàs Bretón va incloure una sardana a la seva òpera Garín que va causar un gran furor entre el públic i va ser molt ben acollida;  seria cantada arreu en les actuacions de cors i orfeons i interpretada pels pianistes en diferents sales d’espectacles i esbarjo. Aquest fet és considerat un dels principals esdeveniments per  l’inici de la divulgació de la sardana per tot Catalunya. El mateix any ja es va organitzar a Barcelona un concurs de cobles.

Tota aquesta embranzida sardanista coincidia amb un gran sentiment catalanista de la població per les pròpies costums i tradicions i per l’aprovació el mateix any 1892 de les “Bases de la Constitució Nacional Catalana”.

L’any 1902 l’Ajuntament de Barcelona va organitzar dins del programa d’actes de les Festes de la Mercè,  un concurs de cobles al teatre Novedades  i un de dansaires  sardanistes que van tenir gran èxit de públic i reberen opinions molt favorables.   

El fet de considerar que en la sardana quedaven reflectits el romanticisme, la imatge i els valors peculiars dels catalans, va influir positivament perquè rebés elogis de poetes com Joan Maragall i Jacint  Verdaguer; pintors com Ramon Casas i Xavier Nogués; prosistes; dibuixants, etc., i també de destacades personalitats del món polític i cultural. Va ser en aquesta època quan l’historiador, jurista i escriptor empordanès Josep Pella i Forgas  va  definir la sardana com a “dansa nacional de Catalunya”.

El país vivia immers en el moviment del catalanisme polític. L’assistència de persones  a les reunions de les associacions culturals i polítiques anava augmentant i els locals quedaven petits per encabir tota la gent. Per aquesta raó, els organitzadors es decidiren a portar aquestes convocatòries a paratges situats al voltant de les ermites, amb l’atractiu de què en el transcurs de la jornada s’hi organitzaven ballades de sardanes que, sovint, es consideraven aplecs. També va ser definit per alguns mitjans com “aplec”  l’actuació de cobles empordaneses, orfeons i la Banda Municipal com a obsequi als assistents  al Primer  Congrés Internacional de la Llengua Catalana celebrat l’any 1906 al Parc Güell de Barcelona, com explica  Jesús Ventura i Barnet en el seu llibre “La sardana a Barcelona”. Realment, es poden dir “aplecs“, ja que la definició d’aquesta paraula ens aclareix que  cal considerar com a tals les multituds de gent que es reuneix per una festa o celebració, amb activitats culturals que realcen els costums populars, com  eren aquests actes.

Malgrat això, el que hom considera el primer aplec de la sardana es va celebrar el 14 d’abril de l’any 1907 a la “Quinta Vila-Joana” de Vallvidrera, que tan important havia estat per haver-hi passat els darrers dies de vida el poeta Jacint Verdaguer.

Durant els primers anys del segle XX, en època d’efervescència sardanista,  diferents associacions tenien dins el seu local un espai on s’impartia l’ensenyament de ballar sardanes al so d’un piano. Un d’aquests col·lectius, “El Foment de la Sardana de l’Associació Popular Catalanista”, es va trobar que aquest espai ja els hi resultava massa petit  i van decidir traslladar aquesta activitat a un altre lloc més ampli i espaiós, pensant de fer-la a l’Aplec de Sant Medir, però l’ambient festívol que hi havia per part de la gent que organitzava aquesta festa tradicional no es va considerar prou adequat per incloure-hi la música de la sardana. Aleshores, els responsables de l'organització van creure que seria millor trobar un altre emplaçament i es decidiren per fer l’aplec a Vallvidrera.

Inicialment hi havia mancança de recursos econòmics, però ràpidament es posaren a cercar ajudes de particulars i entitats fins que es creà la comissió executiva de l’aplec formada per la “Secció del Foment de la Sardana de l’Associació Popular Catalanista”, el “Centre Autonomista Català de Sant Gervasi”, la “Joventut Autonomista de Barcelona”, “l’Orfeó Nova Catalònia” i “l’Acadèmia de Sant just i Pastor”.

D’aquesta manera, el 14 d’abril de 1907, es va poder organitzar a Vallvidrera el considerat primer Aplec de la Sardana, amb la interpretació musical de la cobla Sureda.

El programa va començar a les 10 del matí amb una missa solemne i a continuació s’interpretà el “Ball Pla” al que seguiren les sardanes “Espurnes d’Or” de J. Serra, “A on son les oquetes?”, de Pep Ventura, i “Record d’Olot”, d’Enric Morera.

Després del dinar, a les 3 de la tarda, la mateixa cobla va interpretar “Esquerrana” (ballet), i a continuació, les següents sardanes: “La forada”, de Josep López Franch, “Ramell de poble”, d’Eusebi Guiteras, “La reina de les flors”, de Josep Serra, “La nit de l’amor”, d’Enric Morera, “Crisantema”, de Pere Rigau i “Cançó del Taper”, de Cassià Casademunt.

A les 10 del vespre, la festa va seguir a l’estatge social de la Joventut Autonomista de Barcelona amb 6 sardanes més.

La jornada va tenir molt bon èxit d’assistència i es va considerar que la celebració en aquest indret venia a ser una mena de recordança al poeta Verdaguer. També s’homenatjava anualment a Pep Ventura amb la programació d’una de les seves sardanes.

Josep Mainar va escriure en el seu llibre “la sardana – El fet històric”, que el mestre Francesc d’A. Font, compositor de sardanes, col·laborador testimoni d’aquella diada, li va explicar que “l’aplec s’organitzà sense disposar de base econòmica; comptaven amb la bona voluntat dels sardanistes, amb la rifa de les garlandes, els llaços recordatoris, amb els ramells, amb l’entusiasme de tots. I, a la vigília, va ploure a bots i barrals!. Però el dia de l’aplec el temps va ser bo i, en retornar a casa, ho feren amb la satisfacció d’haver complert un deure”.

Miguel Guinart, que fou diputat al Parlament de Catalunya,  deixà escrit en el seu llibre “Memòries d’un militant catalanista” el següent paràgraf sobre l’aplec de l’any 1915: “Aleshores se celebrava cada any, a Vallvidrera, a Les Planes, i, a la nit, a la plaça de Catalunya, l’Aplec de la Sardana. Els iniciadors d’aquesta festa (Ferrerons, Bel i Valls), van posar-la en mans del CADCI, perquè la nostra Secció n’assegurés la celebració anual. Tot seguit, vam constituir una comissió molt àmplia i representativa  de la que formaven part els dos diaris catalans de l’època, l’Orfeó Català, la Lliga Regionalista, la UFNR, etc. i ens reuníem per compondre el programa, contractar tres bones cobles, un esbart, demanar sardanes noves, ... La feina més ingrata, però, era la d’obtenir subvencions necessàries per a cobrir les nombroses despeses que hi havia... i en això també era en Tarradellas  (es refereix a   l’aleshores  jove de setze  anys  que amb els anys arribaria a ser el president de la Generalitat de Catalunya Josep Tarradellas i Joan) qui se’m va oferir i m’acompanyà a “passar el plat”. I la Mancomunitat, l’Ajuntament, la Companyia de Ferrocarrils i tots els hotels i restaurants de Vallvidrera i de les Planes no ens regatejaven les subvencions.”

Més endavant, el mateix Miguel Guinart fa una altra cita a l’aplec de l’any 1919 explicant “no vaig poder reprimir l’impuls de cooperar-hi amb l’edició d’un miler de fulls de mida gran que contenien la lletra de les sardanes més conegudes”.

L’eminent folklorista Aureli Capmany va descriure en el llibre “La Sardana a Catalunya” el desenvolupament d’aquest aplec en els anys posteriors amb el següent text: “D’any en any va anar adquirint més i més relleu, obtenint major nombre de col·laboradors , contribuint-hi les corporacions orfeòniques de la ciutat, així com també els Esbarts Dansaires i les cobles més destacades, veient-se ajudat per un altruisme desinteressat que li permetia poder sufragar totes les despeses, no obstant ésser la font d’ingressos la venta de ramells recordatoris de l’Aplec, números per el sorteig de les Garlandes, les que als que es veien afavorits per la sort els concedia el dret d’ésser els únic que podien ballar la sardana que es tocava en honor seu, qualque subvenció obtinguda a l’albir de la casualitat”.

L’aplec de Vallvidrera va tenir continuïtat (malgrat que algun any no es va celebrar,)  fins al 1923, quan fou prohibit pel règim de la dictadura  de Primo de Rivera. Es va reprendre l'any 1932 fins el 1936  i posteriorment,  restaurat el 1963, però amb pocs anys va desaparèixer.

La sardana es va anar expandint i pocs anys després arribarien nous aplecs i festes de germanor sardanista amb gran assistència de balladors i oients.  Menció especial, com  a mostra de l’eufòria sardanista de l’època, mereix l’assistència de 40.000 persones a  la trobada de germanor sardanista celebrada l’any 1924 al bosc de Can Feu de Sabadell. Amb els anys, els aplecs esdevindrien també una bona oportunitat perquè els grans solistes de les cobles poguessin lluir les seves qualitats interpretatives per a gaudí dels molts assistents que hi havia a les esplanades on s’organitzaven.