EN RECORD DE SEBASTIÀ ALBA

EL passat dia 27 de gener a la tarda rebia d’uns amics una trista notícia que em va impactar profundament: El Sebastià de la colla havia mort. Malgrat que tots sabíem que estava molt malalt, i que l’últim adéu semblava més a prop del què desitjàvem,va ser un cop dur que em va costar d’encaixar.  La darrera vegada que vaig poder parlar amb ell va ser a la ballada de sardanes del dia 28 de setembre del 2019 al pla de la Catedral de Barcelona, on se li va retre un homenatge multitudinari de sardanistes de diferents llocs i  èpoques, dels quals va rebre un prolongat aplaudiment, i ell va poder  veure  per darrera vegada la seva colla Violetes del Bosc ballant al costat d’altres colles barcelonines.

Moments de molta  tristesa  i records per una persona per la  qual sentia respecte, admiració i estima  des de feia molts anys, per la seva amistat, pels seus coneixements, per tot el que havia aportat amb   la seva trajectòria i dedicació a la sardana i per tot el que  ens va ensenyar sardanísticament i culturalment  a molts dels dansaires que vam tenir la sort de tractar-lo i compartir moments junts ballant  a la colla i col·laborant  en l’Obra Sardanista Violetes del Bosc.

Vaig tenir les primeres referències del Sebastià Alba essent jo un infant, ja que el meu pare, antic mestre d’esbart i posteriorment fundador de colles sardanistes durant els anys 30 i 40 del segle passat, formava part d’un equip de persones que, entre els anys 1950 i 1960,  eren requerits per molts organitzadors  de concursos per fer de jurats, abans que la Unió de Colles Sardanistes assumís aquesta tasca.

En arribar a casa de tornada dels concursos, el pare  portava anotada en un full  la classificació final  de com havia anat la sardana de lluïment  i ho comentava, ja que la mare havia estat dansaire de la  colla Ginesta i li agradava seguir·ho.

Un dia, tot explicant com havia anat un d’aquells concursos,  va sortir la pregunta: Qui és ara el cap de colla de les Violetes?  L’Antoni Mestres? (a qui els pares coneixien per haver coincidit a la mateixa època en els concursos i ambdós havien  fundat les respectives colles el mateix any 1945: Germanor i Violetes del Bosc).  Resposta del pare: No. Ara és un noi jove qui porta  la colla, però l’Antoni Mestres sempre hi és. Recordo la conversa perfectament.

Durant la  dècada dels cinquanta,  hi havia unes colles que habitualment aconseguien els primers premis, com eren Ginesta, Lliris Blaus, Alzina, Roure, Catalunya, etc., però en els darrers anys d’aquesta  dècada, Violetes del Bosc, amb el Sebastià Alba de capdanser, començava a destacar  majoritàriament en el primer lloc  i l’any 1959 aconseguia el seu primer Campionat de Catalunya.

Un altre dia, passejant amb el pare, pel barri de Gràcia de Barcelona on vivíem, ens vam trobar amb Antoni Mestres, també resident al barri,  que anava agafat de la mà de seva neta, i ens vam aturar a parlar una estona.  En acomiadar·nos, el pare em va explicar que aquell senyor  era qui havia fundat la colla Violetes del Bosc i que ara, per  haver-se de dedicar més a la família,  ja no n’era el cap de colla perquè havia deixat aquesta tasca a un noi més jove i que en els darrers anys  era la colla que guanyava quasi tots els primers premis, aconseguint  ser la campiona de Catalunya. Aquell jove era en Sebastià Alba.

                           

L’any 1965 vaig iniciar-me en el món de les colles formant part de la colla Recordança, una modesta colla amb un grup de joves amb moltes ganes d’aprendre i de passar-ho bé.  I com era habitual en aquella època, els diumenges a la tarda era quasi obligat anar a la Plaça Sant Jaume a fer l’assaig. Allà vaig veure per primera vegada ballar la colla Violetes del Bosc i em va impressionar. Vaig preguntar als de la meva colla qui era en Sebastià Alba i me’l van indicar.

Quina manera de ballar aquella colla! Quina interpretació musical més precisa!,  Quin conjunt!,  Quina posició de braços!,  Quina elegància!  Amb quina naturalitat ballaven!

Per la diferència d’edat, jo aleshores tenia  quinze anys, era tímid i em feia cert respecte poder contactar amb la persona que havia estat capaç de formar aquella colla, però aviat es va donar la circumstància que durant dues temporades, la nostra colla de joves, Recordança, i les Violetes del Bosc, per poder omplir l’autocar, anàvem junts  als concursos  i aleshores vaig tenir l’oportunitat de presentar-me i d’explicar-li que el meu pare, a qui ell coneixia,  havia fet de jurat en un concurs de Sant Vicenç de Castellet on la colla Violetes del Bosc començava a destacar i va aconseguir el primer premi.  Ho recordava i m’ho va confirmar.

Posteriorment, en desfer·se la colla Recordança, aviat em vaig incorporar a Violetes del Bosc  si bé, des del principi, vaig assumir  que a l’hora de competir ballaria a la Rosa de Sant Jordi, on  vaig passar uns anys inoblidables aprenent del meu capdanser i mestre Sebastià Alba, el qual, dotat d’una forta personalitat, ferm defensor de les seves idees, de bon gust per la  música de qualitat, amant de la cultura,  amb iniciatives i grans dots de lideratge,  em van donar l’oportunitat d’aprendre  i compartir grans moments.

Aquelles sortides amb autocar des del pla de La Catedral cap a les diferents comarques del país , molt especialment a les gironines que a en Sebastià tant li agradaven,  per participar en els concursos, a vegades  en tres de diferents en uns cap de setmana, competint  a un bon nivell,  aquelles sardanes que cantàvem durant el viatge, les converses, els comentaris sobre les sardanes dels grans mestres,   les visites a poblacions amb interès cultural, poder participar de xerrades amb altres sardanistes, compositors i instrumentistes de les millors cobles amb els quals ell tenia relació des de feia anys, assistir  a aplecs com els de Calella, La Bisbal, etc., on  actuaven les millors cobles en esplanades   plenes de gom a gom, i les excursions amb autocar en finalitzar el sopar de fi de temporada, que iniciàvem de matinada, després de celebrar els èxits aconseguits durant l’any, són records inoblidables per aquells que vàrem tenir el privilegi de gaudir-ne i ens hem de sentir agraïts d’haver-ho viscut.

El Sebastià Alba va entrar a la colla Violetes del Bosc l’any 1949 i,  el 1951, amb dinou anys, ja era el capdanser, on  va seguir durant més de cinquanta anys aconseguint una quarantena de campionats de Catalunya de Colles Sardanistes i una quantitat important de reconeixements i distincions d’institucions i entitats d’arreu tant pels seus mèrits competitius  com per la seva tasca en la promoció i enaltiment de la sardana.

L’any 1970, en escaure’s el 25è aniversari de la colla, sempre amb el seu lideratge, s’organitzaren diversos actes commemoratius, com el Concert de Sardanes i Música de Cobla al Palau de la Música,   i s’iniciaren  les ballades dels dissabtes a la tarda al pla de la Catedral de Barcelona, amb continuïtat fins al passat 28 de setembre de 2019, que donaren origen a la creació de l’Obra Sardanista Violetes del Bosc amb la finalitat de compaginar l’aspecte competitiu dels concursos amb una nova entitat per organitzar actes de promoció  i divulgació de  la sardana.

En els primers anys,  a les ballades dels dissabtes, sovint  hi havia dues cobles,  ja que, a més  de La Principal del Llobregat  hi actuava La Principal de La Bisbal o bé alguna altra de les comarques gironines, el qual era un esdeveniment  bastant insòlit en ballades de l’època a Barcelona.

Una altra de les tasques que es van realitzar ser des de l’Obra Sardanista van ser els concerts que amb certa freqüència s’organitzaven a la sala d’actes del Casal del Metge els dissabtes al vespre,  després de les ballades. A vegades  es feien actes de simpatia a compositors com el que es va dedicar a Manuel S. Puigferrer l’any 1978 en el qual el mestre va confirmar que compondria  una sardana dedicada a la colla. Poc temps després la tenia feta i la va titular “Colla Violetes del Bosc”, havent estat molt programada fins avui.

Els dies que no hi havia res d’extraordinari, en acabar les ballades, sovint hi havia alguns que seguíem  el Sebastià a la seva altra gran passió: A l’òpera al Gran Teatre del Liceu.  En el meu cas, puc afirmar que gràcies a ell  se’m va  despertar l’afició  que hi vaig anar agafant, que  durant anys vaig ser-ne espectador a l’esmentat teatre, i  fins avui encara segueixo escoltant òpera com una de les meves distraccions predilectes.

L’any 1978 es va fundar la Coral Violetes del Bosc dirigida pel mestre Fèlix Martínez Comín que va fer diverses actuacions, però dissortadament, passats uns anys, es va dissoldre.                                                   

 

Programa d'una de les ballades       Portada del progrma del concert       Portada del programa d'un dels concerts 
al Pla de la Catedral. (1975)             al Palau de la Múisca en el 40è        al Casal del Metge, en el qual hi va
                                                         aniversari de la colla. (1986)             actuar la coral Violetes del Bosc. (1978)

L’any 1995, també a iniciativa del Sebastià,  amb un grup d’exdansaires de la colla, es va instaurar la celebració anual de l’aplec en el mateix pla de la Catedral on se celebraven les ballades,  que ha perdurat fins avui  i, el 2005,  es va instaurar el certamen musical Violetes del Bosc   -Memorial Fèlix Martínez Comín- que es mantingué durant quatre anys.

Durant la seva llarga història, la colla i l’Obra Sardanista Violetes del Bosc,  han organitzat  diversos concerts al Palau de la Música i al Gran Teatre del Liceu amb motiu de la celebració dels seus aniversaris més assenyalats i ha realitzat una quantitat important de cursets d’ensenyament de sardanes essent monitors els dansaires i exdansaires de la colla.

                                         Portada del programa del concert celebrat al
                                                        Gran Teatre del Liceu en el 60è aniversari de
                                                        la colla Violetes del Bosc (2006) 

Per la simpatia, el protagonisme i la popularitat  que la colla s’havia guanyat, diversos autors li van dedicar una vintena de sardanes entre les quals n’hi ha algunes força conegudes i molt programades   com “Violetes del Bosc”, d’Agustí Borgunyó;  “Rosa de Sant Jordi”, de Fèlix Martínez Comín; “Colla Violetes del Bosc”, de Manuel S. Puigferrer; “Fragància de Violetes”, de Josep Cassú i “Ofrena a Violetes del Bosc” (per a dues cobles), de Fèlix Martínez Comín.

Per tota aquesta gran tasca, a Sebastià Alba li han estat concedits personalment diversos guardons com la Medalla al Mèrit Sardanista, de l’Obra del Ballet Popular, La Rosa d’Or d’Anglès i la insígnia d’or i brillants de la Unió de Colles Sardanistes. I a la colla Violetes del Bosc la Medalla al Mèrit Cultural de la Diputació de Barcelona, la Venus de Barcelona, de l’Ajuntament de Barcelona, la Rosa d’Or de Roses, la Palma d’Or de Vic, el Premi a la Continuïtat de l’Obra del Ballet Popular i la Creu de Sant Jordi en forma de placa de la Generalitat de Catalunya.

Aquest any 2020, la colla Violetes del Bosc celebrarà el 75è aniversari i segur que es commemorarà de manera brillant, però sense el Sebastià no serà el mateix de com hagués  estat  amb la seva presència.

Amb el teu record, que perdurarà per sempre, per tot el que  has aportat a la sardana i a la cultura catalana i per haver pogut gaudí de la teva amistat, gràcies, Sebastià.