Des del segle XII, la llengua catalana havia arribat a tenir molt prestigi i a ser una de les més importants d’Europa, i tot feia pensar que tenia un bon futur. Però la situació va canviar quan, durant el segle XV, amb la pèrdua de la dinastia catalana pròpia, la Cort va passar a Castella i, a partir d’aleshores, gran part de l’aristocràcia i de l’alta burgesia, que mantenia contactes amb la Cort, deixà de parlar en català per passar a utilitzar el castellà fins i tot en l’entorn familiar. Només les classes populars mantingueren la seva fidelitat a la llengua catalana i, com a conseqüència, s’inicià el període de la seva decadència, accentuada després de la derrota a la guerra de Successió (1714) i de la implantació del Decret de Nova Planta (1715) per la monarquia borbònica, que va suprimir les institucions catalanes i va eliminar l'oficialitat de l’idioma català.
Aquesta situació va durar fins als primers anys del segle XIX quan, amb l’adveniment de la revolució industrial, aparegué una nova classe social, la petita burgesia, que, amb menestrals i proletaris, impulsaren la represa de la llengua catalana utilitzant-la tant en el dia a dia, com en cançons, sainets, romanços, senzilles obres de teatre, publicacions de revistes obreres i altres facetes de cultura popular, en alguns casos fent crítica de la llengua castellana parlada per l’alta burgesia.
Vers l’any 1840, amb l’objectiu de recuperar la llengua i la cultura catalana, s’inicià el moviment romàntic, literari i cultural, de la Renaixença que, amb l’edició de noves publicacions escrites en el català popular, l’aportació d’escriptors destacats com Jacint Verdaguer, Joan Maragall, Narcís Oller, Àngel Guimerà, Joaquim Rubió i Ors, Joan Alcover, etc. i l’esclat del teatre català impulsat per Frederic Soler “Pitarra”, va retornar el català a la categoria de llengua literària, a estimular noves iniciatives culturals i també a impulsar l’afecció per la música i la dansa popular, les quals ben aviat arrelaren en el poble.
I és amb aquest context polític, social i cultural, que aparegueren dos personatges que van esdevenir fonamentals pel renaixement musical popular: Un, Josep Anselm Clavé (1824-1874), demòcrata i republicà, que havia estat empresonat i deportat per les seves idees polítiques, l’any 1845 va fundar la primera societat coral obrera, L’Aurora, a la que seguirien moltes més, que progressivament passaren a cantar en català, amb la finalitat de portar la música i la cultura a les classes treballadores a les quals, fins aleshores els hi havien estat difícilment accessibles.
L’altre, Pep Ventura (1817-1875) que, vers l’any 1850, amb la incorporació de la tenora, va iniciar el procés d’ampliació de la cobla i el de la promoció de la sardana llarga (l’actual), fonamentada en romàntiques i agradables melodies populars. El poble, que se la va fer seva, va considerar que la sardana reflectia el romanticisme i els valors peculiars dels catalans que impulsava La Renaixença, com la pàtria, la germanor, la democràcia i la llibertat. A partir de 1862, Clavé i Pep Ventura coincidien sovint en les seves actuacions arreu del país i mantingueren una bona amistat, fins al punt que es creu que la millor formació musical de Clavé, que també va escriure la sardana “Lo pom de flors”, va influir en l’obra de Pep Ventura, i que les melodies de Pep Ventura, que també va ser un dels fundadors de la “Coral Erato”, de Figueres, van ser font d’inspiració per a Clavé.
L’any 1850, la cobla de Miquel Gich, amb sis músics i d’una manera totalment improvisada, va interpretar sardanes al Teatre del Liceu, amb una actuació que entusiasmà als assistents i l’endemà va ser àmpliament elogiada pels mitjans de difusió. L’any 1859, durant la celebració dels Jocs Florals de la llengua catalana, ja es van començar a celebrar les primeres ballades de sardanes a Barcelona amb molta assistència de balladors empordanesos que ensenyaven els passos de curts i llargs als barcelonins que en volien aprendre. En aquesta època, s’inicià el període d’expansió de la sardana i, l’any 1862, en plena Renaixença, la Diputació de Barcelona ja va contractar la cobla de Pep Ventura per actuar en un acte a Montserrat, amb la participació dels Cors de Clavé, davant la reina Isabel II. Amb motiu de les festes de la Mare de Déu de la Mercè, l’any 1871 es programaren moltes ballades de sardanes, el 1872 es van repetir amb la cobla de Pep Ventura i el 1877 hi intervingueren les cobles empordaneses de Castelló d’Empúries, Figueres, Torroella de Montgrí i altres. Durant aquests anys, la població es va anar sensibilitzant en la recuperació de la cultura catalana com una forma de vida i va impulsar la fundació de societats corals, musicals, teatrals, esbarts, ateneus, orfeons, publicacions com Un tros de paper i La campana de Gràcia, i institucions culturals, cíviques i científiques que donaren un fort impuls al procés de consciència nacional del país.
L’any 1879, amb la fundació del Diari català, el primer en la llengua pròpia, i la convocatòria del Primer Congrés Catalanista del 1880, Valentí Almirall, que defensava que la recuperació de la cultura catalana s’havia de completar amb la recuperació de la personalitat política, fundava el moviment anomenat Catalanisme Polític. L’any 1884, Jacint Verdaguer feia un enaltiment de la sardana al seu poema “L’Empordà” i el 1886 es fundà el Centre Escolar Catalanista, que impartia estudis universitaris en català i promovia la difusió de la cultura catalana. El 1892, coincidint amb un gran sentiment catalanista de la població, s’aprovaven les “Bases de la Constitució Regional Catalana” i el músic Tomás Bretón (1850-1923) va incloure una sardana a la seva òpera “Garin”, que va tenir molt èxit i va arribar a ser molt popular, contribuint al fet que l’any següent s’organitzés a Barcelona el primer concurs de cobles. El 1894, Joan Maragall va guanyar el premi “Englantina d’Or” amb el conegut poema popular “La sardana”.
Els propagadors del nou corrent del catalanisme polític, per tal de poder exposar els seus projectes al poble, organitzaven els seus aplecs (que no tenien res a veure amb els aplecs de sardanes) a l’aire lliure, al voltant de les ermites i, amb l’objectiu d’atraure el màxim de gent, hi incloïen ballades de sardanes per la popularitat i l’entusiasme que generaven a la població, sobretot entre els joves, ja que la “dansa nacional de Catalunya” era considerada símbol de catalanisme. Passat el temps, es va pensar a fer aplecs de sardanes al marge de la política, però pel simbolisme que representava i per les circumstàncies polítiques que es vivien, els dirigents del moviment polític Solidaritat Catalana, inicialment s’hi mostraren reticents. Finalment, l’any 1907 es va organitzar el primer Aplec de la Sardana, a Vil-la Joana (Vallvidrera), que va tenir conttinuïtat amb alguns parèntesi, al qual seguirien molts més durant tot el segle XX fins al moment actual.
Aquesta exposició de fets, prou coneguts, evidencien que l’èxit i consolidació de la sardana des de mitjans del segle XIX, va anar en paral·lel amb els sentiments nacionals, culturals i socials de la població, simbolitzant les formes d’expressió i reivindicació pròpies del poble català, com la germanor, la llibertat i la democràcia, que durant el segle XX foren perseguides a partir del cop d’estat de l’any 1923 i en acabar la guerra civil, l’any 1939, amb la clausura de les entitats sardanistes i, a vegades, l’empresonament dels seus dirigents, amb l’argument que dins les associacions si feien activitats polítiques.
Amb l’actual situació social, política i cultural, som conscients del moment en què es troba la sardana, discriminada per mitjans de difusió i gran part del món intel-lectual, però seduïts per la seva història i els valors que representa, per algunes dades positives com la gran quantitat d’actes sardanistes que se celebren durant l’any, i el bon nivell actual de les cobles, hem de fer valer els seus valors i comprometre’ns a seguir treballant per redreçar la situació amb tot l’entusiasme que ens sigui possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada