El fet que durant aquest any 2018 es commemorin els cent anys del naixement de Ricard Viladesau i els cent vint-i-cinc anys del naixement de Josep Coll Ligora, dos dels considerats “grans divos” de la tenora, és un bon motiu per rememorar la seva trajectòria com a músics i destacats instrumentistes. Com acostuma a passar sovint amb els artistes, també hi va haver algunes connexions entre les seves vides artístiques i amb les d’altres llegendaris intèrprets de tenora, massa sovint oblidats, als quals he considerat oportú recordar.
En el període anterior a la reforma de la cobla, a mitjans del segle XIX, els cornetins i el metall en general eren els instruments que destacaven en la interpretació de les sardanes de l’època, però això va canviar quan Pep Ventura va incorporar-hi el model de tenora d’Andreu Toron, semblant a la que coneixem avui, amb la que ell mateix interpretava les brillants melodies que emocionaven tothom només escoltant-les, i aleshores l’instrument destacat va passar a ser la tenora. A la seva mort, produïda l’any 1875, el relleu passà al ses fill Benet Ventura (1858-1890) i a un estol de bons instrumentistes de tenora, els noms dels quals és desconegut, però que per les partitures que s’han localitzat es dedueix que només podien haver estat interpretades per grans solistes.
Autor: Desconegut. Arxiu: Vda. Saló. LLibre la Principal de la Bisbal cobla de la Generalitat de Catalunya, d'Eugeni
Molero.
L’any 1900, Albert Martí Galceran (1881-1947), fill de L’Escala, després de rebre lliçons de solfeig de Josep Vicens “Xaxu” (1870-1956), va estudiar clarinet i tenora i a l’edat de tretze anys ja va entrar a la cobla “El Rossinyols” de Castelló d’Empúries. Amb dinou anys va passar a formar part de “La Principal de la Bisbal”, on hi va estar vint-i-tres anys destacant sempre per les seves bones aptituds, excel·lents diccions i modulació, i convertint-se en un virtuós de la tenora. Després d’una de les seves actuacions amb l’assistència de Pau Casals, el mestre li digué “rei de la tenora”.
L’any 1923 va deixar la cobla bisbalenca i es va traslladar a viure a Barcelona per formar part de la Banda Municipal, dirigida per Joan Lamote de Grignon, qui també va promoure la creació de la “cobla Barcelona” i Albert Martí en va ser fundador i primer tenora, seguint mostrant la seva genialitat fins que l’any 1929 es va produir una escissió i va fundar la nova “cobla Barcelona-Albert Martí” on continuà brillant a gran nivell. Com a compositor va escriure algunes sardanes en les quals destaca la tenora.
de la Principal de la Bisbal per un curt període (1923 - 1924).
Autor: Guillén. Fons: Carnet del Sardanista 1145).
L’any 1923, quan Albert Martí va deixar “La Principal de la Bisbal”, el substituí Ramon Rossell (1894-1971), gran intèrpret de tenora que havia format part de “La Principal de Cassà de la Selva” i de ”Els Montgrins”. Tot i que estava destinat marcar una època amb la cobla bisbalenca, al cap de pocs mesos va marxar a mitja temporada per unes desavinences amb alguns dels seus components i entrà a la cobla “Iluro” de Mataró. Posteriorment va formar part de la “Unió Artística de Vidreres”, que amb el temps es convertiria en la “cobla-orquestra Amoga”, i també de l’Orquestra Pau Casals.
Va compondre moltes sardanes, algunes de les quals obligades de tenora i de tenora amb fiscorn o bé tible.
Un altre cas excepcional el tenim en la figura de Josep Coll Ligora (1893-1965), virtuós de la tenora que després d’actuar a les cobles “La Unió Cassanenca” i “La Selvatana”, l’any 1924 entrà a “la Principal de la Bisbal” en substitució de Ramon Rossell, on va assolir la seva consagració fins que l’any 1929 va passar a formar part de la cobla Barcelona per substituir Albert Martí que havia estat baixa per l’escissió d’alguns components. Josep Coll era un geni de la tenora i aviat es va convertir en l’ànima de la cobla Barcelona, que aleshores dirigia Joaquim Serra. Les seves interpretacions estan prou definides per Emili Saló en el llibre “La Principal de la Bisbal” d’Eugeni Molero, amb les següents paraules: “Com a músic Coll tenia un gust artístic extraordinari i molt bona sonoritat. Dominava les dificultats del mecanisme de forma admirable i es conjuminava unes sardanes obligades que només una minoria de tenoristes poden tocar. I les deia molt bé, magiíficament...”
Va escriure un “Mètode per a tenora i tible” i com a pedagog va deixar molts deixebles, entre els quals Ricard Viladesau. Mogut per la seva inquietud per millorar la sonoritat de la tenora va crear la “tenora metàl·lica” que va donar a conèixer l’any 1931 i la va utilitzar fins al darrer moment. Com a compositor va escriure unes 80 sardanes, quasi totes de lluïment de tenora, la més popular de les quals és “El Sereno”.
Ricard Viladesau, considerat el millor instrumentista fins la seva época,
va estar vint anys com a primer tenor a la Principal de la Bibal. Autor
desconegut. Arxiu Discophon.
Enguany es compleix el centenari del naixement de Ricard Viladesau (1918-2005), considerat per molts el millor instrumentista de tenora de totes les èpoques.
Fill de Calonge, de molt petit ja va mostrar la seva inclinació per la música i aviat aprengué música alternant-la amb l’escola. El seu primer instrument per aprendre a tocar va ser el violí, amb el qual va actuar als onze anys amb acompanyament de piano, compaginant-ho amb l’aprenentatge de la tenora. Als dotze anys entrà a formar part de la cobla-orquestra Principal Calongina on tocava violí als balls i flabiol a les sardanes.
A l’edat de catorze anys, el seu mestre i instrumentista de tenora a la cobla Pepito Colom estava malalt i els components de la cobla decidiren que el substituís, ocupant la plaça de primer tenora que aviat va arribar a ocupar definitivament. Als quinze anys va compondre la seva primera sardana titulada "Records de Torra Valentina”, iniciant la seva llarga llista de composicions que arribaren a unes dues-centes sardanes, havaneres, obres de concert, boleros, música de ball, etc.
L’any 1934, la família es va traslladar a viure a Sant Feliu de Guíxols i el jove Ricard entrà a formar part de la Cobla-Orquestra Guíxols, substituint l’instrumentista de tenora Ramon Pla que s’incorporava al servei militar, al mateix temps que anava a aprendre lliçons de tenora amb Josep Coll Ligora. L’any següent va entrar a formar part de l’Antiga Principal de la Bisbal, formada per música joves d’aquesta població i d’altres properes.
Amb l’esclat de la guerra l’any 1936, la seva activitat musical es limitava a actuacions esporàdiques de música de concert amb un grup de músics amics fins que l’any 1938, als vint anys, va ser cridat per anar al front, destinat a Montsó (Osca) on va poder entrar a la banda de música.
En acabar el conflicte, l’any 1939 va ingressar a La Principal de Palafrugell fins que a l’any següent va ser cridat a files per fer el servei militar a Santiago de Compostela on va aconseguir el trasllat a Girona per incorporar-se a la banda militar de la ciutat mentre també actuava amb la cobla-orquestra “L’As d’Anglès” fins que es va llicenciar i es dedicà plenament a la música. L’any 1942 va ser un dels fundadors de la Cobla-Orquestra Caravana, que aconseguí tenir un gran prestigi dins el món musical, amb actuacions als grans aplecs de l’època, concerts, ballades i festes majors d’arreu del país, on hi va estar vuit anys fins que el 1950 s’incorporà a la principal de la Bisbal, formant una parella excepcional amb el prestigiós instrumentista de tible Àngel Pont.
En ocasió d’un concert celebrat a Perpinyà l’any 1952, després d’una magistral interpretació de la sardana “Sant Martí del Canigó”, el mateix mestre Pau Casals el denominà “príncep de la tenora”.
En una època on als aplecs existia certa noble competició dels grans solistes, era tot un espectacle veure Viladesau, la seva mirada, i com treia totes les seves forces per interpretar valent i segur, amb una dicció immillorable, les obligades de més difícil interpretació com “Sa Roncadora”, “A En Ramon Rosell”, “A En Josep Coll”, “La pubilla empordanesa”, “Serra amunt”, “Oca amb naps”, etc. Inoblidables les obligades de tenora i fiscorn com “Sal i Pebre”, amb el fiscornaire Josep Puig “Moreno”, amb qui es compenetraven a la perfecció. En els concerts interpretava les sardanes més compromeses d’obres de Joaquim Serra, Juli Garreta, Enric Morera, Eduard Toldrà, Antoni Català, etc. expressant amb tota perfecció els passatges més difícils.
Com a compositor, Viladesau va escriure unes dues-centes sardanes, algunes de les quals segueixen sent molt populars actualment, obres per a cobla i altres com boleros de gran popularitat (Mirando al mar, El mar y tú, Gondolero del Mar, etc.).
L’any 1970, va deixar la cobla bisbalenca i entrà a formar part de l’Orquestra Ciutat de Barcelona com a instrumentista titular de viola i tenor mentre també feia de docent.
Es recorda molt especialment el concert del seu comiat celebrat el dia 1 de febrer del 1970 al Palau de la Música Catalana amb les cobles La Principal de la Bisbal, Costa Brava i Barcelona, amb la direcció de Fèlix Martínez Comín i Rafel Ferrer. Va rebre molts homenatges arreu del país i l’any 1991 va ser distingit per la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.
Algunes de les seves sardanes més populars, a més de les ja citades anteriorment, són: “El carrilet”, “Pic, repic i repicó”, “L’avi Enric”, “Hermínia”, “Hilarienca”, “Lleida Ciutat Pubilla”, “La sardana de LLafranc”, “Festeig”, “Port de LLançà”, “Arenys de Munt”, “Girona 1808”, “Mar de Tossa”, “Presència de Pep Ventura”,”Cors gironins”, “Aquell rossinyol”, “L’Antoni i la Montserrat”, “La vall de Camprodon”, “Marona”, “Girona m’enamora”, etc.
Altres grans instrumentistes de tenora de l’època foren Ferran Rigau, Ramon Pla, Josep Colomer, LLuis Cotxo, Josep Roura, Josep Mir, Jaume Vilà, Josep Gispert, Jordi Molina, i entre els actuals Enric Ortí, Ferran Miàs i Marc Isan,
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada