TOT RECORDANT

Tot just acabo de visitar l’exposició que l'Agrupació Cultural Folklòrica Sabadell Sardanista havia preparat com un dels actes commemoratius del cinquantè aniversari de la seva fundació, al casal Pere Quart de Sabadell, amb el títol LA SARDANA A SABADELL.

Enfilant rambla amunt, em varen venir a la memòria un seguit de records dels quals havia vist: documentació gràfica i escrita, testimonis d'actes des de principis de segle fins avui, fotografies de persones que havien estat els artífexs del sardanisme sabadellenc durant més de cinquanta anys, músics, colles, organitzadors, etc.

Mereixedors de l'homenatge del sardanisme de Sabadell, som molts els que sentim admiració per aquestes persones que, encara que no vàrem tenir l’oportunitat de conèixer, n'havíem sentit parlar i, amb una mica d'interès, n'hem anat coneixent la seva feina i la seva obra.

D'una manera molt especial, vaig trobar molta relació amb persones que sí que vaig conèixer entre els anys 1950 i 60, i que, pel que he pogut saber, caminaven pel mateix camí que les que corresponents a aquests mateixos anys, havia vist a l'exposició.

Aleshores jo vivia a Barcelona i, més concretament a la barriada de Gràcia, de gran tradició sardanista. Per l'ideal catalanista i sardanista que hi havia a casa meva (actius sardanistes i mestres d'esbart des dels anys trenta i quaranta), vinculats a l'Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i, posteriorment, el meu pare component de jurat i organitzador de concursos i ballades, vaig viure molt de prop el treball i la inquietud que movia als sardanistes d'aquella època, sense cap més pretensió que la divulgació de la sardana.

Per casa passaven sardanistes, directius d'entitats, organitzadors i impulsors de la sardana, etc.,  que havien de trobar-se per concretar organitzacions del més senzill dels actes o bé quedar d'acord per anar plegats, amb tren o tramvia, a diferents llocs per tal  que "l'equip" fes de jurat o ajudés als organitzadors de concursos,  ja que aleshores encara no existia la UCS. Evidentment, tot això ho feien d'una manera totalment altruista. 

He exposat el cas que jo conec, però pel que  he anat coneixent amb els anys, aquests  grups de senzills, però grans homes existien  arreu del país. 

En el transcurs dels anys he anat  comprenent i valorant l'esforç i el mèrit  d'aquestes persones, en la seva majoria ja  desaparegudes i que, dissortadament, han  quedat en l'oblit. Algunes d'elles, en els  darrers anys de la seva vida, varen tenir  algun o altre reconeixement.  Per concretar-ho amb un exemple, només  exposaré el que fou un d'aquests homes que  molt probablement recordaran els  sardanistes d'aquelles èpoques. Es tracta  de Joan Viladoms i Raventós.

Domiciliat a Barcelona, a la Travessera de  Gràcia, molt a prop d’on jo vivia, sovint  passava per casa a parlar amb el meu pare.  Fundador de dues entitats sardanistes a la  mateixa barriada de Gràcia -La Orquídea  i l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona- entre 1942 i 1945, fundador de cinc colles  sardanistes, portà a terme gran quantitat de  cursets d'ensenyament, impulsor de tota  mena d'actes sardanistes, formà equips de  jurats pels concursos, col-laborà amb moltíssimes entitats d'arreu i, amb la seva predisposició  i bonhomia, es convertí en una persona  molt coneguda en el món de la cultura popular.

També sentia una gran vocació  per la literatura i, amb una formació  totalment autodidacta, deixà més d'un centenar  d'escrits - en guardo les còpies - sobre  la sardana i les corals que, per  mancança de revistes per publicar-los, ell  mateix copiava amb ciclostil i  s'encarregava d'enviar-los a entitats i  sardanistes. No és gens difícil trobar altres  escrits i comentaris seus a butlletins  d'aplecs a publicacions d'entitats d'aquella  època. Tampoc no li faltà temps per col  laborar en el Carnet del Sardanista i La  Guia del Sardanista, així com crear, amb  altres companys, la publicació setmanal  Cultura i Folklore l'any 1953. A més del  camp sardanista, encara li quedà temps per  dedicar-se a les agrupacions corals, arribat  a escriure intensament sobre el tema i  ocupant càrrecs directius. També practicà  poesia i va escriure lletres de sardanes.   

En els darrers anys de la seva vida, quan  la salut li començava a fallar, jo mateix  em vaig posar en contacte amb ell, en nom  de la Unió de Colles Sardanistes, per  demanar-li si volia col laborar en el butlletí  de l'entitat. Al cap de tres dies ja teníem el seu  primer article, sense fallar durant molts  mesos mentre la salut li va permetre. 

L'any 1975, la U.C.S. li va concedir  l'emblema d'or de l'entitat per la seva  llarga dedicació al conreu i promoció de la  sardana i per la seva col-laboració amb  l'entitat. Em consta, amb la seva actitud  en el moment de recollir-lo, que el  reconeixement el va emocionar, per la  seva condició d'home senzill, treballador,  sentimental i romàntic. Fou el darrer  homenatge que rebé en vida, aclamat per  una sala plena de gom a gom. El 20 d'abril  de 1978 ens deixà per sempre.

Com ell, altres persones d'arreu de  Catalunya tingueren com a objectiu de la  seva vida la defensa d'un símbol d'identitat  tan nostre com és la sardana i la Cultura  Popular.  

Avui tot ha canviat. Com abans, es treballa,  es fan coses, afortunadament amb més recursos, ajuts, mitjans, etc. però a vegades amb massa ganes de cercar, per  sobre de tot, un protagonisme personal, que  senzillament molesta aquells que, de bona  fe, dediquen moltes hores a treballar per la  divulgació de la sardana i res més.  

Els temps son diferents, però hi ha coses que  són sempre vàlides: col-laboració  desinteressada, predisposició, feina,  comprensió, imaginació, treballs col  lectius, dedicació, iniciativa, cercar una  possible millora en tot el que s'organitza, etc. 

Això que sembla aparentment fàcil, no  sempre es té en compte.  

Si en els darrers anys estem assistint a un  seguit de celebracions de cinquantenaris  d'entitats en el nostre país, és perquè entre  el 1940 i el 1950, unes persones varen unir  esforços per treballar plegats, donant  protagonisme a la sardana. Els resultats  estan a la vista de tothom.  

Crec que cal estar alerta a aquestes  reflexions, perquè sóc dels convençuts de  què, durant els quinze o vint anys propers,  podem anar a una total davallada o un  veritable ressorgiment del sardanisme.