A principis del segle passat, Barcelona vivia un important moviment musical, amb l’impuls d’entitats com l’Associació Musical de Barcelona i l’Orfeó Català, que derivà en la creació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona (fundada el 1910) i l’Orquestra de l’Associació d’Amics de la Música (fundada el 1916), les quals promovien la consolidació de la música simfònica a la ciutat.
L’any 1919, Pau Casals, després de molts anys residint a París i d’haver actuat amb el violoncel oferint concerts a les més importants capitals europees i del continent americà, va tornar a Catalunya i aviat va quedar sorprès de què les dues orquestres d’una ciutat de les dimensions de Barcelona no tenien la categoria que li corresponia en comparació amb les que ell havia conegut durant les seves gires internacionals. Per aquesta raó, es va dirigir a les dues orquestres barcelonines oferint-se a cooperar amb elles, fins i tot amb el finançament, per ajudar-los a crear-ne una de primer nivell, però, la seva proposta va ser descartada pels seus directors, al·legant que Casals desconeixia la realitat musical de Barcelona, ja que segons ells, no hi havia prou sensibilitat musical per tenir una orquestra de més envergadura.
En veure rebutjat el seu projecte, i amb el seu pensament de què amb el violoncel havia estat molt feliç, però tenia les seves limitacions, i que l’únic instrument sense limitacions era l’orquestra, Casals va decidir que si altres no creien a formar-ne una de primera categoria, la crearia ell. Amb l’oposició de músics i professors, de la crítica de la premsa i sense rebre cap ajut econòmic, però amb el suport d’amics i familiars, com el del seu germà Enric, va decidir que ell mateix, amb els ingressos que obtenia dels seus concerts amb el violoncel, finançaria el cost de crear la nova orquestra, i va començar la recerca de músics per tota la ciutat entre els quals va fer-ne una selecció de vuitanta-vuit.
Després de molt treball i sacrifici, assajant matins i tardes, tot i coincidir amb una important malaltia del mestre, l’Orquestra Pau Casals va fer la seva presentació el dia 13 d’octubre de 1920, en un magnífic concert al Palau de la Música Catalana, amb obres de grans compositors com Bach, Beethoven, Liszt, etc. però amb una assistència de públic inferior a la que l’esdeveniment mereixia.
Amb persistència i convenciment, l’orquestra anava millorant i va arribar a tenir tal nivell de qualitat que li va permetre interpretar grans obres que mai s’havien interpretat a Barcelona, fins al punt que molts solistes i directors de fama internacional es van oferir per actuar-hi. Ben aviat, tant els afeccionats com la premsa, que tant l’havien criticat, van acabar lloant la importància i la gran aportació cultural de l’orquestra Pau Casals a Barcelona com a capital de la música simfònica.
En acabar la guerra civil, amb l’ocupació de Barcelona, Pau Casals, defensor dels ideals de pau, justícia i llibertat, es va veure obligat a exiliar-se i, dissortadament, l’orquestra es va dissoldre.
El passat mes d’octubre es van complir els cent anys de la presentació de l’orquestra Pau Casals al Palau de la Música i aquesta efemèride és una bona oportunitat per recordar també que el seu fundador i promotor, a més de ser un dels millors instrumentistes de violoncel del segle XX i director d’orquestra va ser compositor d’un centenar d’obres, per a piano, religioses, música de cambra, de gran format, i també de dotze sardanes, entre les quals destaquen la mítica Sant Martí del Canigó i Festívola, escrites per a cobla, Els Reis Màgics (per a 32 violoncels), El misteri de Sant Pere Ursèol (per a orquestra), En Pelegrí (per a piano), Sardana en Do Major, i la sardana per a orquestra en l’obertura de l’oratori El pessebre.
Des dels primers anys del segle XX, Pau Casals fou un admirador de la cobla La Principal de la Bisbal, per la qual sentia predilecció per les seves qualitats interpretatives i el bon grau d’afinació, i establiren una relació que donà diversos fruits musicals com que, a vegades, alguns solistes de la cobla bisbalenca, com els tenores Albert Martí i Ramon Rosell, i el tible Enric Barnosell, col·laboraren puntualment amb l’orquestra Pau Casals. També lloà a Emili Saló com instrumentista de contrabaix manifestant que entre els contrabaixos de la seva orquestra no n’hi havia cap que tingués la seva energia, i va qualificar a Ricard Viladesau com a “príncep de la tenora”.
L’any 1911, després d’un concert celebrat a l’Arboç amb la Principal de La Bisbal, al qual assistiren els germans Pau i Enric Casals, ambdós quedaren tan impressionats per la interpretació de la cobla, a conseqüència de la qual, els van invitar a fer una actuació a la seva casa de Sant Salvador (El Vendrell). El dia assenyalat, a més de dues sardanes dels germans Casals, la cobla va interpretar Llicorella, de Juli Garreta (el compositor que millor va arribar a demostrar les enormes possibilitats de la cobla), impressionant tant als germans Casals que manifestaren el seu interès per conèixer l’autor i la seva obra. Un any més tard, quan la Principal de la Bisbal viatjà novament a Sant Salvador per fer-hi una nova actuació, hi anaren acompanyats de Juli Garreta i així s’arribà a conèixer amb els germans Casals. A partir d’aquell dia, iniciaren una amistat que perdurà per sempre fins al punt que algunes de les obres i versions orquestrals de sardanes de Garreta foren interpretades per l’Orquestra Pau Casals, com les estrenes de Les Illes Medes (1923) i Concert per a violí i orquestra (1925).
L’any 1913, Juli Garreta va dedicar al seu amic Pau Casals la sardana A en Pau Casals (instrumentada per a orquestra simfònica), i deu anys més tard, en un magnífic concert al Palau de la Música, s’estrenà la Sonata en Fa, per a violoncel i piano, de Juli Garreta, dedicada a Pau Casals, de la qual ell mateix en fou l’intèrpret.
Sovint, quan la Principal de la Bisbal actuava a la Catalunya Nord, els components de la cobla anaven a Prada de Conflent a visitar al mestre Pau Casals on estava exiliat. En una d’aquestes ocasions, el mestre va mostrar el seu desig de què amb motiu de l’estrena mundial de l’oratori El pessebre a Acapulco l’any 1960, la cobla bisbalenca interpretés la sardana inicial de l’obra, però el règim espanyol de l’època s’hi manifesta en contra amb amenaces de sancions.
Guiat pels seus ideals humanitaris i inspirat per l’obra de Josep Anselm Clavé que havia promocionat el cant coral entre els obrers, Pau Casals va iniciar contactes amb gremis i associacions per exposar la seva idea de fer concerts per les classes treballadores, ja que li preocupava que els obrers no poguessin tenir accés al preu de les entrades dels concerts de la seva orquestra, però hi trobà poc interès per part dels dirigents d’aquestes entitats. La situació va canviar quan un grup de treballadors es va posar en contacte directament amb el mestre i la proposta va tirar endavant acordant l’accés a sis concerts anuals per una senzilla quota de 6 pessetes l’any per persones de la classe social treballadora que s’haguessin associat al projecte. Així es fundà l’“Associació Obrera de Concerts” amb un concert inaugural de l’Orquestra Pau Casals a la tardor del 1928 al Teatre Olímpia de Barcelona al qual hi hagué una assistència d’unes dues mil persones.
Els ideals, el mestratge i el llegat excepcional de Pau Casals no podien passar desapercebuts en el centenari de la fundació de l’obra de la qual el mestre s’han sentia tant satisfet com fou la creació de la seva orquestra i per aquesta raó, durant el període 2020 / 2021 s’han organitzat diversos actes culturals, concerts i una exposició al Museu de la Música de Barcelona i al Museu Pau Casals del Vendrell.
L’any 1976, tres anys després de la mort del mestre, la Unió de Colles Sardanistes no va ser insensible al sentiment vers la seva obra artística i humana i no va dubtar a l’hora d’acceptar la responsabilitat de promoure la recaptació de fons, amb l’esforç dels dansaires de les colles, amb la venda títols a un preu de 50 pessetes, entre els seus familiars, amics, entitats i la resta del poble català que hi va voler contribuir, per pagar el rescat de part de l’usdefruit que hi havia a l’estat de Puerto Rico sobre el violoncel de Pau Casals perquè, quan arribés el moment, l’instrument quedés en propietat del Museu Pau Casals del Vendrell. Una actuació de la qual les colles sardanistes se n’han de sentir molt satisfetes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada