UNIÓ DE COLLES SARDANISTES - RECORD DEL XXVè ANIVERSARI (1983)

                    Any 1983 - XXVè aniversari de la Unió de Colles Sardanistes. Trobada de les colles a Montserrat.
                             Autor desconegut. Arxiu: Josep Maria Cormand

Recentment  he rebut la informació dels actes programats per a la celebració del 50è aniversari de la UNIÓ DE COLLES SARDANISTES, entitat de la qual en guardo un gran record pels quinze anys que vaig estar-hi com a component de la junta directiva, i  pels molts anys que vaig ser dansaire de colla (des d'una de les més modestes fins a la més gran).

Per això i altres raons, ha estat inevitable que em vinguessin a la memòria els records dels actes de commemoració del 25è aniversari, l'any 1983, en l'organització dels quals vaig tenir l'oportunitat de col·laborar, i hagi dedicat uns minuts a revisar en el meu arxiu la documentació que en va quedar (programes, fotografies, vídeo, etc.), que guardo curosament. He pensat que podria fer un petit comentari al respecte,  tot recordant  aquelles persones que ho varen viure, però també per donar-ne informació a les noves generacions de sardanistes de colla que ara es disposen a celebrar el 50è aniversari.

De manera breu, voldria recordar  que els actes organitzats foren, un concurs musical de sardanes, un de fotografia i un de prosa, dos concerts de cobla, coral i esbarts a Girona i Barcelona, l'audició extraordinària a la plaça de la catedral de Barcelona (amb homenatge d'agraïment a Ramon Mas) i l'acte principal de la Diada Sardanista a Montserrat, celebrada el 22 de maig de 1983.

De tots ells, el que recordo més emotivament és  aquest darrer, tant per la seva significació com per l'èxit i la quantitat de colles que voluntàriament pujaren a Montserrat des de tot Catalunya i participaren durant tota la diada amb el màxim interès perquè fos una festa brillant que ara em disposo a recordar.

Quan vàrem plantejar a la Junta Directiva de fer aquesta trobada ens va semblar, amb bon criteri, que era una mica arriscat,  sobretot per la nostra manca d'experiència en la resposta de les colles en aquest tipus d'actes, que no eren concursos.  Però les ganes de celebrar una gran festa de la sardana van  fer que entre tots acordéssim tirar-ho endavant.

A la tarda d'un dissabte del mes de febrer, una comissió formada per l'Antoni Samper, els recordats amics Josep Verdú i Joaquim Canela,  i jo mateix,  ens vam traslladar amb cotxe a Montserrat,  on ja teníem acordada  la primera reunió amb els responsables del monestir per plantejar la nostra intenció d’organitzar una gran trobada  de colles sardanistes durant un diumenge del mes maig, per fer-hi una gran concentració i exhibició plena de simbolisme  a la plaça situada davant del monestir.

Vàrem ser molt ben atesos  i  aviat ens posarem d’acord. En acabar la reunió,   ja preníem les mides de l'espai disponible per calcular el nombre de colles que hi podrien assistir. En tornar  en cotxe cap a Barcelona ja ho vèiem tot amb  optimisme i ens  plantejàrem la idea d'aprofitar l’oportunitat per omplir d’activitats  tot el dia: Organitzar una ballada a la tarda, una visita al monument a Pep Ventura amb ofrena floral, entrega d'un recordatori a cada un dels dansaires participants, ofrena de l'estendard a la missa conventual,  cant de comiat, etc.

Ràpidament es va enviar la convocatòria  a les colles per fer les corresponents inscripcions i molt aviat començaren a arribar formalitzades. En pocs dies  vam veure que el nombre de colles inscrites no hi cabrien a la primera esplanada de la plaça de davant del Monestir i que hauríem d'utilitzar també la segona.  En finalitzar el termini  per les inscripcions,  el nombre d’inscrites  superava el centenar. Per  tant, tampoc en tindríem prou i,  finalment,  vàrem necessitar  les tres esplanades.

El dia de la trobada fou memorable. Els que tinguérem l'oportunitat de veure-ho des del balcó del monestir poguérem contemplar una imatge inesborrable de la representació i vitalitat de les colles sardanistes, tant a la sardana de germanor com en la de  lluïment. La grandesa d'aquelles rotllanes, en aquell lloc tan apropiat, fou molt emotiva, i nosaltres mateixos vàrem quedar sorpresos i emocionats.

La rebuda del pare abat Cassià Just, amb les seves entranyables paraules, la visita al monument a Pep Ventura,  amb els corresponents parlaments i l'audició de la tarda,  completaren una festa difícil d'oblidar per a tots els que hi participàrem i d'una manera especial els que prenguérem part en la seva organització. Crec que val la pena recordar que es varen confeccionar dos estendards: un és el que té l'entitat, l'altre, exactament igual, va ser entregat en donació a l'abat de Montserrat com a testimoni de la commemoració del 25è aniversari.  

El pare Abad de Montserrat, Cassià Just, en el moment de fer entrega de la medalla de record de la diada al president de la Unió de Colles Sardanistes, Joaquim Tristany. Entre els dos, Josep Maria Cormand, coordinador de l’acte, i Josep Mainar, president de l’OBP, amb alguns representants de les colles portant l’estándard de la UCS del qual es va fer donació a l’Abadia. Autor
desconegut. Arxiu Josep Maria Cormand,

En finalitzar l’acte del matí, es va entregar com a recordatori de la  diada un pergamí per cada un dels dansaires participants (uns 1.300 aproximadament) i a la tarda, representants de les colles encapçalades pel president de la Unió de Colles Sardanistes, Joaquim Tristany, es varen traslladar al cami dels artistes per dur a terme l'ofrena floral al monument a Pep Ventura.

Ofrena floral al monument a Pep Ventura, amb representants de les colles, en el moment del parlament de Josep Mainar.
En primer terme, Antoni Ferrer, dinàmic delegat de la UCS en diverses etapes. Autor desconegut. Arxiiu J.M. Cormand

Ara, a punt de celebrar el 50è aniversari, tot sembla haver passat  molt  de pressa. La situació ha canviat, tant a la sardana com en els costums de la societat, i per això penso en la feina i la responsabilitat que deuen tenir les persones encarregades de l'organització d'aquests actes. Cal que, com ara fa vint-i-cinc anys, també tothom que pugui hi col-labori. Per això, permeteu-me que us vulgui esperonar reproduint justament el pòrtic del programa del concert al Palau de Congressos de Barcelona que vàrem organitzar en la celebració d'aquell XXV aniversari:

"Confiem que la trajectòria de les colles sardanistes seguirà, perquè encara avui, com demà i com sempre, Catalunya necessitarà  persones disciplinades que amb treball i esforç portin arreu del país la mostra viva d'un sardanisme viu, jove i fecund".

Per  finalitzar,  m'haureu de permetre que aprofiti aquesta oportunitat per escriure un sentiment que he tingut durant aquests darrers vint-i-cinc anys  i que mai fins ara havia expressat: En el transcurs del concert que es va celebrar al teatre municipal de Girona com a cloenda dels actes d'aniversari, la Junta Directiva de la Unió de Colles Sardanistes,  em va fer entrega en nom de l’entitat d'una placa amb la següent dedicatòria: "Per la teva extraordinària entrega en l'organització i coordinació dels actes commemoratius del XXV ANIVERSARI de la Fundació de la Unió de Colles Sardanistes", que tinc exposada en un lloc preferent de casa meva. Seria difícil saber la quantitat de vegades que amb satisfacció l'he arribat a mirar i llegir, sobretot en els darrers temps, i sovint, quan ho faig, em vénen a la memòria el record de totes aquelles persones que tant varen col·laborar en l'organització, que també es mereixen aquest reconeixement, amb els quals vam compartir moltes altres vivències en el món de les colles sardanistes. D'una manera molt especial, vull esmentar els amics Josep Verdú, Joaquim Canela i Ramon Mas,  els quals dissortadament ja no estan entre nosaltres.

Per tot plegat, estic convençut que tots els que esteu en l'organització d'enguany, quan hagi passat el temps i mireu enrere, us sentireu orgullosos de la vostra feina. Enhorabona, que per molts anys pugueu seguir la vostra tasca i que tingueu un exitós aniversari.

Componentde de la junta de l'Unió de Colles Sardanistes i representants d'altres entitats i institucions, una vegada finalitzat el concert a dues cobles i Esbart, celebrat a l’esceneri del Palau de congressos de Montjuïc,  en commemoració del 25è aniversari. Drets, d’esquerra a dreta: Antoni Ferrer (UCS), Salvador Ferré (UCS), Josep Maria Cormans(UCS),Enric  López (UCS), Pere Baltà (Departament de cultura de la Generalitat de Catalunya), Albert Armengou (UCS), Josep Mainar (OBP), Joaquim Canela (UCS), Joaquim Tristany (President de l’UCS), Pere Puig (ACFB), Víctor Cibran (UCS), (...?), Carlesa Marín (UCS), Josep Huguet (UCS),(...?), Enric Capdevila (UCS), Josep M. Tarreu (UCS) i Joan Gibert (UCS).
Agupits, al davant: Josep Verdú (UCS), Lluís García (UCS), Lambert Latorre (UCS), Ribas (UCS), nen (...?).
Autor desconegut. Arxiu Josep Maria Cormand.

________________________________________________

 

REPASSANT LA HISTÒRIA (JOAQUIM SERRA, JOAN LAMOTE, JOSEP GRAVALOSA, JULI GARRETA)

Darrerament he tingut oportunitat de llegir diverses publicacions antigues de la història dea la sardana i, entre elles, he pogut repassar les de la Guia del Sardanista de l'any 1948.

Després de seixanta anys transcorreguts fins avui, puc afirmar que  són un veritable resum històric dels esdeveniments sardanistes que se celebraven, amb publicació de les audicions, concursos, aplecs, programacions, opinions, comentaris i qualsevol mena d’activitat relacionats amb la sardana.

És en aquest darrer punt que he centrat una especial atenció, ja que tant a la Guia com en altres publicacions, també hi ha  opinions de gran interès (prou conegude pels sardanistes més veterans), entre les quals hi ha les de quatre gransmúsics que marcaren època dins la història de la sardana i la cobla. He cregut de justícia explicar-los perquè no caiguin en l'oblit, i en especial per a informació de les noves generacions de sardanistes, com és el cas dels joves dansaires de colla, ja que crec que hem de posar al seu abast tot allò que pugui enriquir els seus coneixements sobre  la sardana, i la revista Unió n'és un bon mitjà.

GRANS MESTRES PARLANT DE LA COBLA:  JOAQUIM SERRA

I JOAN LAMOTE DE GRIGNON

                         

El dia 14 de març del 948, finalitzava el Primer Curs d'Instrumentació per a Cobla organitzat per la Institució Musical Juli Garreta de l'Obra del Ballet Popular. Les lliçons foren impartides pel mestre Joaquim Serra i Coromines, el compositor que més va elevar la música de cobla a la perfecció, amb la finalitat de donar formació a nous compositors, ensenyar als instrumentistes i estudiar el perfeccionament de la cobla. Hi assistiren una bona llista de músics  posteriorment consolidats com a molt bons  compositors de sardanes i música de cobla.

Joaquim Serra en deixà testimoni del curs amb el Tractat d'Instrumentació per a cobla recollint  les lliçons impartides, les quals han estat també de gran utilitat per a nous músics i compositors (publicat l'any 1956, se'n va fer una segona edició el 1974).

Per clausurar el curs, el mestre Joan Lamote de Grignon va fer un parlament sobre les "Possibilitats simfòniques de la Cobla" exposant la seva evolució i la de la sardana i, entre altres coses, manifestà que "la música de les sardanes havia de ser com la del cançoner popular que va sortir del poble per tornar al poble: els músics recolliren de llavis anònims les tonades populars, vestiren les melodies amb millor harmonia per tornar al poble a través dels orfeons", i que “la música de cada país i especialment les sardanes han de ser el que se'n diu música nacionalista, és a dir, que el compositor, en quatre notes defineix el seu origen”. I posà com a exemple, entre altres, l'espanyol Manuel de Falla, el basc Jesús Gurudi i el català Enric Morera.

També va explicar que la seva admiració pels instruments de la cobla el va portar a incloure el tible i la tenora a la Banda Municipal de Barcelona,  de la qual en fou director entre els anys 1915 i 1939, sent l'instrumentista de tenora el gran Albert Martí, i el seu intent d'incorporar-los a les orquestres com ell mateix havia portat a la pràctica en la direcció d'una òpera al Gran Teatre del Liceu.

Un altre dels punts destacables a què es va referir va ser la seva opinió com a compositor i director envers la formació de la cobla, ja que  creia que hauria d'estar formada per catorze instruments:

Flabiol - 2 tibles - 2 tenors- 2 xeremies baríton - 2 trompetes - 2 fiscorns - 1 trombó - 1 saxo baix i 1 contrabaix.

Fundador i director de l'Orquestra Simfònica de Barcelona, Joan Lamote va ser un dels creadors de la cobla Barcelona. Autor de molta música simfònica, també va escriure sardanes, les més populars de les quals són El testament d'Amèlia i La rosa del folló, la qual va ser estrenada inicialment com a sardana revessa al camp d'esports del Sabadell l'any 1908 en un concurs de colles sardanistes organitzat pel Foment de la Sardana de la Lliga Regionalista i  actualment és programada sovint per interpretar en concerts.

JOSEP GRAVALOSA,  JOAN LAMOTE DE GRIGNON I JULI GARRETA

              

Jaume Marill, en una conferència al Palau de la Música Catalana pronunciada l'any 1975, exposava la següent anècdota que es va produir en un assaig de la Cobla Barcelona i que li havia explicat el mestre Josep Gravalosa, el qual va ser director de les cobles La Principal de Palafrugell, Selvatana i Barcelona, compositor d'una vuitantena de sardanes i instrumentista de flabiol i violí, deixeble i gran amic de Juli Garreta:

Durant una determinada època assistia als assaigs de la cobla Barcelona el prestigiós mestre Joan Lamote de Grignon per tal d'assessorar i orientar els músics de la cobla en la interpretació de les sardanes que assajaven. En un moment determinat li tocà el torn a la sardana Llicorella de Juli Garreta. Després d'uns quants compassos, el mestre Lamote de Grignon fa un senyal a la cobla perquè pari i sol.licita la particel.la del segon trompeta i alguna altra perquè diu que hi ha un acord que no és correcte. Damunt els papers corresponents fa les degudes correccions, retorna els papers i prega els músics que tornin a començar Llicorella.

En arribar a aquell mateix passatge,  i després d'haver-los escoltat,  novament fa parar altra volta la cobla, i exclama: "No, no sona bé, tampoc! Doneu-me'ls novament, que cal fer-hi encara unes altres esmenes i així segur que sonarà perfectament bé". En sentir-ho de nou, després de les darreres correccions, nova exclamació: "No, no. Toqueu-ho tal com ho havia escrit Garreta i us asseguro que no intentaré mai més esmenar-li res, perquè tal com ho havia escrit ell, és de l'única manera que sortís l'efecte que s'havia proposat".

De formació autodidàctica, Garreta fou un creador de música d'alt nivell i, a més de les 75 sardanes que va escriure, va compondre obres de música simfònica i de cambra que foren molt elogiades per compositors i mestres musicals de fama internacional com el mateix Pau Casals i altres. El més conegut exemple és el d'Igor Strawinsky que, en una visita a Barcelona l'any 1924, després de quedar meravellat en haver escoltat les sardanes Per tu ploro i Toc d'Oració, de Pep Ventura, i Serra Amunt, de Morera, que també li encantà, la cobla va interpretar la sardana Juny de Juli Garreta i, en acabar, digué "Més Garreta".

En una ocasió, ell mateix va parlar de les seves sardanes amb els següents comentaris:

“Les meves sardanes es poden ballar. És la qualitat més bona que tenen. Ara, que, com he dit, s'han de ballar. No permeten jeroglífics de peus ni disbauxes. Ballar quietament, tal com ha de ballar-se la sardana.

No és a Barcelona solament on he sentit dir que les meves sardanes són per a concert. És innegable que jo li dono una estructura simfònica, però això és una modalitat que no altera per res la dansa.

Cal educar el sardanista, cal dir-li que la sardana no és una dansa per a acròbates, sinó que ha de ser, que és -malgrat la incomprensió de molts- una dansa de seny, d'aquest seny racial del qual ens enorgullim cada dia.

No en dono la culpa, de l'estat actual de la sardana, exclusivament al sardanista, bona part en pertoca a molts compositors, que enlluernats per l'èxit fàcil, s'han lliurat, arraconant escrúpols, a la tasca immoral de posar llenya al foc. També les cobles hi són enfangades.

El remei d'aquest mal, al meu entendre, es troba en els concerts.

Procureu que els sardanistes hi assisteixin. Aleshores sabran què és ballar sense moure les cames. Cadascú interiorment seguirà el ritme, que sentirà més net, més incisiu.

Després, a la ballada, aquelles mateixes sardanes que hauran escoltat en el concert, seran dansades amb seriositat i goig alhora.”

Aquestes manifestacions, cal situar·les a l'època de la vida del mestre Garreta (1875-1925) però la majoria d'elles podrien ser perfectament vàlides en el moment actual, encara que hi ha opinions que hi discrepin.

També hem de recordar l'opinió que Juli Garreta tenia de la tenora: “Només n'hi ha un, al món, d'instrument que pugui donar un crit de joia o de dolor amb veu humana, i aquest és la tenora.”

Cal destacar que el mateix Joaquim Serra (1907-1957) era un gran admirador de la música de Juli Garreta (1875-1925).

ACF SABADELL SARDANISTA (1947 -2003)

     

Tot va començar un 5 de gener de 1947, quan una Comissió integrada per  poques persones  va organitzar una audició de sardanes, a la qual  en va seguir una altra de doble el dia 26 de gener del mateix any per cessió de l'Ajuntament a Sabadell Sardanista, que encara no estava constituïda oficialment,  perquè   organitzés "la parte folklórica" en commemorar-se el vuitè aniversari de l'alliberament de la ciutat.

El 16 de març del mateix any es convocava una reunió de socis per a la constitució de l'entitat, ja que s’havia rebut  la conformitat del "Gobierno Civil" als estatuts que prèviament s’havien presentat, i fou escollida la primera Junta Directiva. Per celebrar·ho i presentar oficialment l’entitat, s'organitzà una ballada extraordinària en la qual varen actuar  les cobles Albert Martí, Molins i La Principal de Cassà.

El primer any, l'entitat ja tenia 222 socis, lo qual va estimular als components de la junta per anar ampliant  la seva tasca  i, en aquest mateix any, dos dels seus membres ja formaven part de la Comissió Abat Oliva, creada per celebrar les festes d'entronització de la Verge de Montserrat a les quals Sabadell Sardanista també va contribuir a  la subscripció popular  que es va fer arreu del país  per fer ofrena a Montserrat  de la Llàntia del Sardanisme.

Ràpidament s'incrementaren  les organitzacions de les audicions, cercant els locals més adients,  com ho foren el pati de la CNS i els jardins Cervantes, la pista del Cafè Rubiòn, la pista del Club Natació, Frontón Sabadell, la pista de la Joventut Atlètica i, de cara al bon temps, a la Rambla, fins que l’any 1951 s'establiren definitivament a la pista de la tèxtil Manufactures Carol on es mantingueren fins a l'any 1960, ja que aquesta instal·lació va ser enderrocada per construir-hi l'actual Escola Industrial d'Arts i Oficis.

Durant aquesta època, a les ballades hi havia molts assistents, i encara avui es recorda amb nostàlgia per la gent que la varen viure. Només cal assenyalar que l'entitat va organitzar 65 audicions el 1948, i 76 el 1955. Amb la desaparició d'aquest espai, es van anar  provant diferents llocs, traslladant·se al Passeig Manresa fins a l’any 1998 quan, amb la remodelació de la plaça Doctor Robert, s’hi traslladaren definitivament les ballades i és el lloc on se celebren habitualment fins avui.

El 19 d'octubre de 1947 es va convocar la primera edició de la Festa de la Sardana, que consistia en una ballada i un concert  amb cobles de gran renom i s’hi  convidaven persones destacades de l'àmbit cultural del país, com fou l'actuació del famós tenor Emili Vendrell a la festa de l'any 1956.

 El 19 de setembre de 1948 es va organitzar el I Concurs Local de Colles a la pista del Club Natació amb les cobles La Principal del Vallès i Molins, aconseguint el primer premi la colla Mirantal Cel. Ben aviat se'n celebraren altres: els del 24 i 26 de juny del mateix any amb modalitat inter-ciutats Sabadell - Terrassa, el 30 de juliol de 1950, el I Concurs Regional dins els actes de la Festa Major, que es va repetir  durant molts anys, etc.

El dia 25 de setembre de l'any 1949, Sabadell Sardanista va retre un homenatge a Agustí Borgunyó amb l'actuació de les cobles Molins, La Principal de Badalona i Emporium i, a la tardor del 1953, un homenatge benèfic al mestre Joaquim Serra, afectat per una malaltia, amb la participació de les cobles Sabadell i La Principal del Vallès amb  actuacions de colles sardanistes.

Amb  tot  l'ambient sardanista que es respirava a la ciutat, no es podia perdre l'oportunitat de fer·ne difusió pels diversos mitjans i, com a conseqüència, Sabadell Sardanista va agafar el compromís de seguir publicant el Carnet-Guia del Sardanista, publicació de petit format de 16 pàgines on es relacionaven les ballades del mes, programes, notícies, etc., fins a l’any 1949. L’any 1954, es va reprendre aquesta tasca amb Portaveu, fins al 1957, i canviant el seu format fins al 1959.

                                     

El 19 de març de 1955 es va estrenar  la sardana Sabadell del mestre Joaquim Serra, dedicada a l'anella Sabadell, amb motiu del vuitè aniversari de la fundació de Sabadell Sardanista.

Amb l’objectiu de donar més difusió de la sardana, durant els anys

1952- 1954, l'entitat va col·laborar amb programes de sardanes de Ràdio Joventut, el 1956 amb Ràdio Sabadell i el 1959-1960 amb Ràdio Joventut.

El 29 de juny de 1958, l'entitat va organitzar per primera vegada l'Aplec, al recinte del Santuari de la Mare de Déu de la Salut, amb la participació de sis cobles: la Principal del Bages, la Principal de Badalona, la Principal del Vallès, la Principal de Castellar, la Sabadell  i la Principal  Barcelonina que es va mantenir fins al 1961. Entre altres actes que es van dur a terme destaca l'emotiu homenatge que a l’aplec del 1960 es va retre al mestre Vicenç Bou.

L'any 1964, l’entitat  va retre un homenatge al mestre Borgunyó en establir-se definitivament a Catalunya després de residir molts anys als Estats Units.

El 26 de desembre de 1967, s'organitzà per primera vegada el tradicional Concert de Sant Esteve, que, excepte l’any 1981,  s'ha celebrat ininterrompudament  fins avui iniciant la llarga llista de concerts que en el transcurs dels anys ha organitzat l'entitat, com el del 14 d'abril de 1973, conjuntament amb Ràdio Sabadell, en celebrar-se la final del concurs "La Sardana de l'Any", del qual la sardana guanyadora va ser  Sardanes a Can Deu, de Josep Auferil.

Aquest mateix any es va reprendre l'Aplec, arribant a ser  un dels més concorreguts del país, i durant uns anys s’hi van estrenar noves sardanes i es van fer homenatges als més destacats compositors de l'època. El lloc escollit  fou el Bosc de Can Deu i actuaren, a més de les cobles locals La Principal del Vallès i Sabadell, d'altres tan prestigioses com La Principal de la Bisbal, La Selvatana, Girona, Ciutat de Girona, etc.

El 1972 es va celebrar el 25è aniversari de la fundació de l'entitat amb tot un seguit d'actes com audicions extraordinàries, concerts de caramelles, concurs de colles, concert per l'escolania de Montserrat, concert de Sant Esteve, etc., alguns d'ells conjuntament amb altres entitats i colles de la ciutat, i el Gran Sopar del Sardanista, que representà l’inici de l’actual  Revetlla del Sardanista anual en la qual han intervingut  cobles/orquestres de gran categoria. També  es va projectar el monument a la sardana que, per raons urbanístiques i econòmiques, finalment no es va dur a terme.

Fou l'any 1974 quan la Junta Directiva de Sabadell Sardanista va considerar que calia fer alguna cosa per rejovenir les cobles i es va decidir pel  projecte de crear una escola de músics joves de cobla similar a la que ja existia al col·legi Santa Maria de Blanes. Amb subscripció popular i pública, difusió i ajut dels músics de les cobles locals, sota la direcció del mestre Auferil, la cobla Jovenívola, sorgida d'aquesta escola, feia una primera actuació al concert de Sant Esteve i la presentació oficial al teatre La Faràndula el 23 d'abril del 1976

Aquest mateix any, la Unió de Colles Sardanistes va delegar a Sabadell Sardanista l'organització del lliurament de premis del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes que es va dur a terme en  un magnífic concert al teatre La Faràndula.

                     D'esquerra a dreta: Josep Huguet (UCS), Salvador Ferré (UCS), Joaquim Ribalta                                                      (President  de l'ACF Sabadell Sardanista), Joaquim Tristany (President de la UCS), 
                        Pau Urrea (OBP), Sra. Urrea, Sra. Bertran, Sr. Joan Bertran (President de l'OBP),
                        Josep Maria Cormand (UCS), Benet Romero (UCS), Albert Armengou (UCS), (?)
                        Rafel LLeida (UCS), (?), Vícyor Cibran (UCS).

L'any 1977, amb motiu dels actes de celebració del centenari del nomenament de Sabadell com a ciutat, es va celebrar el concurs musical "Premis Agustí Borgunyó" al qual es presentaren tretze composicions aconseguint  el primer premi la sardana Prop de Vós, de Xavier Boliart. La part musical va anar a càrrec de La Principal  del Llobregat i Els Montgrins.

El 1978 es fundaren diverses  cobles a diferents llocs del país amb joves instrumentistes  i, per aquesta raó, Sabadell Sardanista va organitzar una Trobada Nacional de Cobles Infantils i Juvenils en la qual van participar cobles ja constituïdes i d'altres en procés de constitució.

A partir del 1982 es va iniciar una època de canvis en el lloc de celebració de l'aplec, ja que el nombre  d'assistents i la despesa econòmica no ajudaven a mantenir el mateix indret ni el mateix nivell de cobles i s'iniciaren diverses proves fins que es va decidir celebrar·lo només a la tarda a la plaça Dr. Robert i una audició al matí en un altre indret de la ciutat.

                                  

El 3 de desembre de 1995 es va instaurar per primera vegada la "Diada del Soci", acte social que ja forma part de les jornades  tradicionals de l'entitat, que molts  socis esperen amb simpatia,

en el qual, amb una ballada de sardanes  i un dinar de germanor, es distingeix a persones que porten vint-i-cinc o cinquanta anys de soci,  i es concedeix la placa al mèrit sardanista a persones o entitats que han destacat per la seva dedicació a la sardana.

L’any 1997 es van celebrar amb gran brillantor els actes del cinquantenari de Sabadell Sardanista  amb la rellevància que es mereixia: Exposició gràfica sobre La Sardana a Sabadell, edició d'un CD amb sardanes dedicades a Sabadell,  concert de sardanes i música de cobla amb percussió, presentació de la colla infantil Estrep, exposició de pintors  sabadellencs, trobada de cursetistes, d'aprenentatge de sardanes, audició per la Principal d'Amsterdam, audicions extraordinàries, etc. (Hi havia preparat un gran concurs de colles que pel mal temps no es va poder celebrar). També en un concert de l'Orquestra Simfònica del Vallès s'hi va incloure una sardana d'Agustí Borgunyó i una obra per a cobla de Joaquim Serra en especial atenció al cinquantenari de l’ACF Sabadell Sardanista.

L'any 2000 tindria com a fet destacable el canvi de lloc de l'Aplec, ja que per primera vegada es feia al bosc de la Font de Can Rull, un espai renovat, amb molta naturalesa i una gran esplanada plena d'arbres, que va estar molt ben acceptat i pensem que serà el lloc definitiu durant molts anys, per celebrar el Gran Aplec que tots desitgem.

           Aplec al bosc de la Font de Can Rull, l'any 2000. Autor: Josep Sala. Arxiu: Josep Maria Cormand

L’any 2001 s’organitzaren dues audicions extraordinàries: Per la castanyada (el primer de novembre) i a la tarda / nit del dia abans de l’aplec amb la intenció de consolidar-les en els anys vinents.

Una de les principals tasques que ha desenvolupat l’entitat en diferents èpoques ha estat  l’ensenyament de sardanes a les escoles i també a la gent gran. Malgrat no veure’n uns resultats immediats, esperem que en el futur alguns d’aquests alumnes arribin a considerar que la sardana és quelcom més del que a vegades es pugui pensar.

A més de totes aquestes activitats, l’entitat ha mantingut sempre molt bones relacions amb cobles, colles, entitats, institucions, etc.,  que han fet que l’ACF Sabadell Sardanista sigui una entitat ben considerada arreu.

_________________________________________________________________

Bibliografia:  Llibre La Sardana a Sabadell, de Jaume Nonell i Lluís Subirana, portaveus i documentació de l’arxiu de Sabadell Sardanista.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

EN EL CENTENARI DE L'ORQUESTRA PAU CASALS

                                                                                                                                                             

A principis del segle passat, Barcelona vivia un important moviment musical, amb l’impuls d’entitats com l’Associació Musical de Barcelona i l’Orfeó Català, que derivà en la creació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona  (fundada el 1910) i l’Orquestra de l’Associació d’Amics de la Música (fundada el 1916), les quals promovien  la consolidació de la música simfònica a la ciutat.

L’any 1919,  Pau Casals, després de molts  anys residint a París i d’haver actuat amb el violoncel oferint concerts a les més importants capitals europees i del continent americà,  va tornar a Catalunya i aviat  va quedar  sorprès de què les dues orquestres d’una ciutat de les dimensions de Barcelona no tenien la categoria que li corresponia en comparació amb les que ell havia conegut durant les seves gires internacionals. Per aquesta raó, es va dirigir a les dues orquestres barcelonines  oferint-se a cooperar amb elles, fins i tot amb el finançament, per ajudar-los a crear-ne una de primer nivell, però, la seva proposta va ser descartada pels seus  directors,  al·legant que Casals desconeixia la realitat musical de Barcelona, ja que segons ells,  no hi havia prou sensibilitat musical per tenir una orquestra de més envergadura.

En veure rebutjat el seu projecte, i amb el seu pensament  de què amb el violoncel havia estat molt feliç, però tenia les seves  limitacions,  i que l’únic instrument sense limitacions era l’orquestra, Casals va decidir que si altres no creien a formar-ne  una  de primera categoria, la crearia ell. Amb l’oposició de músics i professors, de  la crítica de la premsa i sense rebre  cap ajut econòmic, però amb el suport  d’amics i familiars, com el del seu germà Enric, va decidir que ell mateix, amb els ingressos que obtenia dels seus concerts amb el violoncel,  finançaria el cost de crear la nova orquestra, i va començar la recerca de músics per tota la ciutat entre els quals va fer-ne una selecció de vuitanta-vuit.

Després de  molt treball i sacrifici, assajant matins i tardes, tot i coincidir amb una important malaltia del mestre, l’Orquestra Pau Casals va fer la seva presentació el dia 13 d’octubre de 1920, en un magnífic concert al Palau de la Música Catalana, amb obres de grans compositors com  Bach, Beethoven, Liszt, etc. però amb una assistència de públic inferior a la que l’esdeveniment mereixia.

Amb persistència i convenciment, l’orquestra anava millorant i va arribar a  tenir tal nivell de qualitat que li va permetre interpretar grans obres que mai s’havien interpretat a Barcelona, fins al punt que molts solistes i directors de fama internacional  es van oferir per actuar-hi. Ben aviat,  tant els afeccionats com la premsa, que tant l’havien criticat, van acabar  lloant  la importància i la gran aportació cultural de l’orquestra Pau Casals a Barcelona com a capital  de la música simfònica.

En acabar la guerra civil, amb l’ocupació de Barcelona, Pau Casals,  defensor dels ideals de pau, justícia i llibertat, es va veure obligat a  exiliar-se i, dissortadament, l’orquestra es va dissoldre.

El passat mes d’octubre es van complir  els cent anys de la  presentació de l’orquestra Pau Casals al Palau de la Música i aquesta efemèride és una bona oportunitat per recordar també que el seu fundador i promotor, a més de ser un dels millors instrumentistes de violoncel del segle XX i director d’orquestra va ser compositor d’un centenar d’obres, per a piano, religioses, música de cambra, de gran format, i també de dotze sardanes, entre les quals destaquen la mítica Sant Martí del Canigó i Festívola, escrites per a cobla, Els Reis Màgics (per a 32 violoncels), El misteri de Sant Pere Ursèol (per a orquestra), En Pelegrí (per a piano), Sardana en Do Major,  i la sardana per a orquestra en l’obertura de l’oratori El pessebre.

Des dels primers anys del segle XX, Pau Casals fou un admirador de la cobla La Principal de la Bisbal, per la qual sentia predilecció per les seves qualitats  interpretatives i el bon grau d’afinació, i establiren una  relació que donà diversos fruits musicals com que, a vegades, alguns solistes de la cobla bisbalenca, com els tenores Albert Martí i Ramon Rosell, i el tible Enric Barnosell, col·laboraren puntualment amb l’orquestra Pau Casals. També lloà a Emili Saló com instrumentista de contrabaix manifestant que entre els contrabaixos de la seva orquestra no n’hi havia cap que tingués la seva energia, i  va qualificar a Ricard Viladesau com a “príncep de la tenora”.

L’any 1911, després d’un concert celebrat a l’Arboç amb la Principal de La Bisbal, al qual assistiren els germans Pau i Enric Casals, ambdós  quedaren tan impressionats per la  interpretació de la cobla,  a conseqüència de la qual,  els  van invitar a fer una actuació a la seva casa  de Sant Salvador (El Vendrell). El dia assenyalat, a més de dues sardanes dels germans Casals, la cobla va interpretar Llicorella,  de Juli Garreta (el compositor que millor va arribar a demostrar les enormes possibilitats de la cobla),  impressionant tant als germans Casals que manifestaren el seu interès per conèixer l’autor i la seva obra. Un any més tard, quan la Principal de la Bisbal viatjà novament a Sant Salvador per fer-hi una nova actuació, hi anaren acompanyats de  Juli Garreta  i així s’arribà a conèixer amb els germans Casals. A partir d’aquell dia, iniciaren   una amistat que perdurà  per sempre fins al punt que algunes  de les  obres i versions orquestrals  de sardanes de Garreta  foren interpretades  per l’Orquestra Pau Casals, com les estrenes de Les Illes Medes (1923) i Concert per a violí i orquestra (1925).

L’any 1913, Juli Garreta va dedicar al seu amic Pau Casals la sardana A en Pau Casals (instrumentada per a orquestra simfònica), i deu anys més tard, en un magnífic concert al Palau de la Música, s’estrenà la Sonata en Fa, per a violoncel i piano, de Juli Garreta, dedicada a Pau Casals, de la qual ell mateix en fou l’intèrpret.

Sovint, quan la Principal de la Bisbal actuava a la Catalunya Nord, els components de la cobla  anaven a Prada de Conflent a visitar al mestre Pau Casals on estava exiliat. En una d’aquestes ocasions, el mestre va mostrar el seu desig de què amb motiu de l’estrena mundial de l’oratori El pessebre a Acapulco l’any 1960,  la cobla bisbalenca interpretés la sardana inicial de l’obra, però el règim espanyol de l’època s’hi manifesta en contra amb amenaces de sancions.

Guiat pels seus ideals humanitaris i  inspirat per l’obra de Josep Anselm Clavé que havia promocionat  el cant coral entre els obrers, Pau Casals va iniciar contactes amb gremis i associacions per exposar la seva idea de fer concerts per les classes  treballadores, ja que  li preocupava que els obrers no poguessin tenir   accés al preu de les entrades dels  concerts de la seva orquestra, però hi trobà poc interès per part dels dirigents d’aquestes entitats. La situació va canviar quan  un grup de treballadors  es va posar  en contacte directament  amb el mestre i la proposta va tirar endavant acordant l’accés a sis concerts anuals per una senzilla quota de 6 pessetes l’any per persones de la classe social treballadora que s’haguessin associat al projecte.  Així es fundà l’“Associació Obrera de Concerts”  amb un concert inaugural de l’Orquestra Pau Casals a la tardor del 1928 al Teatre Olímpia de Barcelona al qual hi hagué una assistència d’unes  dues mil persones.

Els ideals, el mestratge  i el llegat excepcional de Pau Casals no podien passar desapercebuts en  el centenari de la fundació de l’obra de la qual el mestre  s’han sentia tant satisfet com fou la creació de la seva  orquestra i per aquesta raó, durant el període 2020 / 2021 s’han organitzat diversos actes culturals, concerts i una exposició al Museu de la Música de Barcelona i al Museu Pau Casals del  Vendrell.

L’any 1976, tres anys després de la  mort del mestre, la Unió de Colles Sardanistes  no va ser insensible al sentiment vers la seva obra artística i humana i no va dubtar a l’hora d’acceptar la responsabilitat de promoure la recaptació de fons, amb l’esforç dels dansaires de les colles,  amb la venda títols a un preu de 50 pessetes, entre els seus  familiars, amics, entitats i la resta del poble català que hi va voler contribuir, per pagar el rescat de part de l’usdefruit que hi havia a l’estat de Puerto Rico sobre el violoncel de Pau Casals  perquè, quan arribés el moment,  l’instrument quedés en propietat del Museu Pau Casals del Vendrell. Una actuació  de la qual les colles sardanistes se n’han de sentir molt satisfetes.

                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                      

LA IMPORTÀNCIA DE L'ELECCIÓ I CONTEXT DE LES SARDANES TRIADES

Fa aproximadament un any,  uns amics em van invitar a una trobada de gent  vinculada a la cultura popular a la qual vaig decidir assistir amb el convenciment que s’hi tractarien temes interessants relacionats amb aquest món tan nostrat.

Després d’unes tres hores amb interessants aportacions dels assistents, la majoria van arribar a la conclusió que perquè una activitat de cultura popular  tingui  l’èxit desitjat pels organitzadors, a més de comptar amb els necessaris recursos econòmics, cal tenir present altres temes, com que el programa que s’ofereixi sigui adient pel públic al qual va destinat,  que els executants de l’activitat tinguin la suficient  qualitat  per engrescar  l’interès dels possibles assistents,  que el lloc o espai de celebració sigui agradable, de fàcil accés i  tingui prou  atractiu,  tant pels que hi actuen com per als que hi puguin assistir, i que el programa imprès o en línia, per difusió i propaganda destinada als possibles interessats, tingui un mínim de qualitat i  doni una àmplia informació de les actuacions que es duran a terme.                                                                                     

Com que són opinions molt raonables,  lògicament vaig pensar en les afinitats que hi vaig trobar  amb les activitats sardanistes, on jo  em moc,  i, encara que la majoria són prou conegudes,  m’ha semblat oportú recordar:

A) Respecte a les programacions de qualsevol acte sardanista,  els organitzadors, d’acord amb les cobles, haurien de tenir en compte el tipus de sardanes programades que més poden engrescar als possibles assistents.

B) Actualment comptem amb sardanes de qualitat, de compositors clàssics, del segle passat i contemporanis, amb bona música, motius alegres i engrescadors,  i de caràcter popular, adients per ser ballades i escoltades a les audicions i aplecs,  i d’altres, que, més inclinades a la simfonia, per la seva qualitat,  són més escaients pels concerts.  Una bona prova, que ja es va aplicant des de fa molts anys,  la trobem en els concursos de colles, on en la gran majoria de casos es té en compte de triar que les sardanes de lluïment siguin adients perquè les colles puguin lluir tots els seus recursos ballant i el públic gaudeixi d’un bon espectacle amb música alegre i canvis d’interpretació constants.

C) Sobre la qualitat dels executants, cal dir que actualment la majoria de cobles tenen magnífics músics i això ha d’animar a crear l’interès d’aquells sardanistes que, a més de ballar, gaudeixen escoltant la interpretació  de la cobla. Per aquesta raó, a l’hora de contractar-les, cal donar valor a aquelles  que compten amb els millors intèrprets i conjunts.

D)  Cal destacar la importància de l’espai triat per dur a terme qualsevol  activitat. Sempre té més atractiu una ballada o aplec celebrat en una plaça o parc que no pas si es fa en un carrer llarg i estret, i és preferible  un aplec celebrat en una esplanada d’un bosc, o en una plaça al centre del poble o ciutat,  que no pas en un pavelló tancat si aquest espai  no reuneix unes condicions molt favorables. Respecte als concursos de colles, després d’un llarg període en què per l’elevat nombre de colles inscrites es necessitaven grans espais i sovint s’havien de celebrar en camps esportius, amb poca assistència de públic,  s’han anat reconduint cap al centre dels pobles on  llueixen molt més i els residents hi assisteixen sovint  per a gaudir de l’espectacle.

E) Com que moltes sardanes tenen les seves petites històries i peculiaritats, també penso que valdria  la pena que se sabessin perquè ens ajudarien a ampliar els coneixements de la cultura sardanista. Per aquesta raó, sobretot en ballades, aplecs i concursos de colles (en els concerts ja s’acostuma a fer), seria convenient  incloure en el programa imprès i en línia, a més del títol i compositor, com sovint ja es fa, un petit comentari  de cada una de les sardanes programades com poden ser la data de l’estrena, lloc de  referència, persona, etc., als quals els compositors les van dedicar i,  també, si és possible, les característiques més destacades de cada sardana (melodia, instrument destacat, motius, estil, etc.).

Sobre aquest  darrer punt, no m’he pogut estar de recordar les converses i tertúlies improvisades que mantenien els  assistents  a les ballades i  aplecs durant segle passat, especialment a partir de la dècada dels quaranta, en les quals cadascú opinava sobre les seves preferències de sardanes, compositors i solistes de les millors cobles del moment. També la majoria de capdansers de les colles concursants i  dansaires de colla  gaudien amb aquest entusiasme pel sardanisme, que complementaven amb les informacions,  opinions i comentaris que es publicaven a  butlletins i revistes d’informació sardanista. Malauradament, a partir de la dècada dels noranta, aquesta passió va anar minvant i només s’ha mantingut per part d’una minoria.

Si volem  que es mantingui viva i assegurar-li un bon futur, la sardana, com totes les manifestacions de cultura popular, és una representació viva del nostre poble i té una història i uns valors que ens cal cuidar.

Penso que seria bo reflexionar sobre aquests suggeriments que, des del meu punt de vista, hauríem de tenir en compte.