FOTOGRAFIES ANTIGUES DE SARDANES

 

1900: Concurs de sardanes a Sallent.  Carta postal / Autor: Desconegut

1906 - Concurs de sardanes a Camprodon - Targeta postal / Autos: Desconegut / Institut Amatller d'Art Hispànic / Arxiu Mas

1908 - Rotllana ballant sardanes a Palamós - Targeta postal / Autor: Desconegut

___________________________________________________________________________________

1912 - Aplec de sardanes a la Vil-la Joana - Vallvidrera. Autor desconegut 

               1925 - Concurs de colles a Tarragona (Camp de futbol del Gimnàstic de Tarragona)

          1925 -Festa de Germanor Sardanista al Pla de l'amor de Can Feu (Sabadell). Autor: Desconegut.

          Arxiu: Josep Maria Cormand

                1930 - Any aproximat. Concurs de colles en un envelat. Foto postal. Autor: Desconegut

                    Arxiu: Josep Maria Cormand

               1932 - Aplec de Vallvidrera. Autor: Desconegut

               

                1935 - Colla Germanor. Cap de colla: Salvador Cormand, el primer a la dreta. 

                Autor: Desconegut.

                  

1944 - Colla Ginesta. Cap de colla: Joan Puntonet (al centre, de cara),  i, a la se va esquerra: Enriqueta Rabassa . Autor: Desconegut. Arxiu: Família Cormand -Rabassa.

1944 - Concurs de colles sardanistes a Tarragona

1945 - Colla Germanor en un concurs a Sabadell. El segon començant per la dreta, el cap de colla Salvador Cormand. Autor: Desconegut. Arxiu: Família Cormand- Rabassa.

1945 - Colles Catalunya i Germanor, en el concurs de Canet de Mar. A la filera del davant, el número set començant per l'esquerra,, Salvador Cormand, amb el banderí de la colla  Germanor i, al darrera, 

Enriqueta Rabassa. Autor: Desconegut. Arxiu. Família: Cormand Rabassa.

 

            1946 - Colla Germanor en el concurs celebrat a la plaça de braus "Les Arenes" (Barcelona).
            Autor: Desconegut. Arxiu: Família Cormand Rabassa.

                                          

                     1946 - Parelles de quatre colles amb els seus banderins, en un  d'un concurs. Començant
                                per l'esquerra, la colla LLiris Blaus amb el seu cap de colla Josep Maria Bernat,
                                que amb el temps arribà a ser molt valorat com a compositor de sardanes i obres
                                per a cobla. La següent parella, de la colla Germanor: Enriqueta Rabassa i Salvador                                 Cormand. De les altres dues parelles, es desconeixen el nom de les colles i els
                               representants. Autor: Desconegut. Arxiu: Família Cormand Rabassa.        

                      

                                 

                 1949 - Noces d'or del F. C. Barcelona a l'antic camp de Les Corts.  Els sardanistes entregant                    l'estandard en homenatge al club amb la inscripció "Els sardanistes al F. C. Barcelona". Al                      fons, alguns dels dansaires de les colles que actuaren en l'acte d'homenatge. 

     1949 -Noces d'or del F. C. Barcelona a l'antic camp de Les Corts. Vista parcial de la sardana ballada
      per les colles amb una gran rotllana  a cada lateral i la sardana de germanor de la resta de dansaires 

      de colles.

                             1957 - Inauguració Camp Nou , e 24 de setembre, dia de la Mercè, amb 

                             actuació de les colles sardanistes 

                        

                         1960 - Aplec de Calella

                 1960 (Any aproximat) - Sardanes a la plaça de la Catedral.

                  1962 - Joves ballant, altres aprenent i uns altres observant, en un aplec.

                        1963- Aplec de Calella (any aproximat)

                                                          1972 - Concura de colles a Plaça Catalunya

                        

CURIOSITATS D'AHIR (2)

                                     Portada del programa del concurs organitzat
                                              per la colla Vallvitrària l'any 1949 

He tingut ocasió de recuperar el full de suplement   a les bases del concurs de la Festa Major de Gràcia   de l'any 1946 de l’arxiu de la colla a la qual em referia a l’article anterior on s'anunciava que el jurat les feia extensives pel coneixement de les colles concursants: Presentació i indumentària, Posició de peus als curts, Posició de peus als llargs, Posició   de peus als saltats, Manera d'agafar·se les mans, Posició de braços als curts, Posició de braços als llargs, Posició del cos, Ritme del cos, Oscil·lació   de la rotllana, Contracció i eixamplament,  Conjunt als curts, Conjunt als llargs, Conjunt als saltats, Interpretació musical, Seriositat,  Disciplina, Punts, Penalització. Al final, per fer la suma total, diu: TOTAL   DE PUNTUACIÓ.

   - L'any 1949, la colla Vallvitrària   organitzava el seu IV Concurs a la Plaça Pep Ventura de Vallvidrera. A les bases diu que el jurat  puntuaria de la següent manera:    

La sardana revessa puntuarà de la següent forma: encertar el tiratge i acabar-la bé, 30 punts;  encertar   el tiratge sense acabar-la bé, 20 punts, encertar només "curts" o "llargs", 10 punts. La puntuació   d'aquesta sardana s'afegirà a la de "lluïment" per la qual el Jurat tindrà en compte la serietat,   conjunt, perfecció en el punteig, interpretació de l'aire musical i repartiment exacte de la mateixa,   s'atorgaran els premis per ordre de mèrits. La   puntuació màxima de "lluïment" que pugui reunir  una "colla" serà de 40 punts. 

Com es pot veure, treure la "revessa" en aquest concurs equivalia al 75%  de la puntuació que es podia obtenir  pel "lluïment". Cal dir que aquest sistema de  puntuació va ser molt habitual durant diversos  anys en molts concursos d'arreu. La importància   de treure la "revessa" per adjudicar-se els primers  premis del concurs era molt valorada. Fins i tot  en el programa del concurs de la Plaça del Sol de   Barcelona de l'any 1933, diu:  

Per l'adjudicació del primer premi serà precís   treure i repartir la sardana "revessa", però si   fossin dues o més les colles que l'han tret, es repartirà el premi equitativament. Els altres premis   s'adjudicaran a les colles que ballin la sardana   de "lluïment" amb més estètica i desimboltura.

També he pogut veure el llibre de  comptabilitat de l’any 1946, de la colla a la qual ens referim, en el qual destaquen les següents dades:    

Cost viatge Barcelona/Ripollet: 82,80 ptes.(tren) -14 persones-  Quart premi: 75 ptes.  

Cost viatge Barcelona/Manlleu: 177,50 ptes.(tren) -13 dansaires- Primer premi lluïment: 400,- ptes.

Cost viatge Barcelona/Palau Sacosta: 165 ptes.(tren) -10 dansaires- Cinquè premi lluïment: 175 ptes.  

A primera vista es pot comprovar que les colles   podien cobrir, en tots els casos, el seu transport amb tren únicament amb els premis i, si es treia revessa   o s'obtenia el primer premi, hi havia benefici. Tinc dades de la resta de concursos que no exposo per no   excedir-me, però sempre es compleix aquesta tònica.

Com es pot comprovar,  tot el contingut d'aquest  text són petites pinzellades que únicament cal agafar com a record històric del moviment de les colles de fa prop de seixanta anys, però que són vàlides per verificar com es movia aquest col·lectiu que va ser tan importat en aquella època.

Actualment, si volem transmetre un agraïment o conèixer les bases d'un concurs, n’hi ha prou amb una trucada telefònica  i sortosament no cal manifestar els ideals polítics de cadascú, però sí que gosaria dir que des d’un punt de vista romàntic, l'encant d'aquelles cartes i les estones que passaven redactant-les s'ha perdut. Fruit de l'avanç de la societat, la comoditat del cotxe ha deixat quasi oblidada l'anada amb tren als concursos, però crec que tots coincidiríem en dir que aquells viatges amb tren convidaven molt més a dir que "es feia una sortida a passar tot el dia amb la colla".

Sobre els diferents sistemes de puntuació esmentats, hem dit que són una prova més de les inquietuds que hi ha hagut històricament per trobar el més adient. En un moment determinat es va considerar que calia separar el "lluïment" de la "revessa", i probablement sigui el més just, donat que cada colla pot tenir la seva especialitat. Penso que cal considerar  superat el risc que els dansaires no es preparin per resoldre sardanes revesses o lligades, amb la implantació  i l’èxit dels concursos individuals de revesses i l'establiment, des de fa anys, del campionat de Catalunya de colles en aquesta especialitat.

Aquestes dades històriques són una prova evident que el moviment de les colles sardanistes sempre ha estat viu, buscant noves alternatives,  comunicant-se, organitzant-se, etc., i, per aquesta raó. en alguns aspectes ens poden ajudar a reflexionar: Per què no anar als aplecs organitzant la típica excursió, amb amics que no formin part de la colla? Cal fer tants concursos l'any?  Es podria experimentar algun concurs mixt, sardanes lligades/lluïment? Val la pena anar als concursos amb cotxe? Si descartem l'autocar pel seu elevat cost, es podria fer el desplaçament amb tren allà on la distància entre l’estació i el concurs ho permetés?  No tinc les respostes, però aquí ho deixo perquè crec que cal pensar-hi.

 

CURIOSITATS D'AHIR (1)

Programa del concurs de colles del 6 de juliol de 1933 a la Plaça del Sol, al 
barri de Gràcia de Barcelona.  

 Recentment, he tingut  l'oportunitat de fullejar programes de concursos dels anys 1930 al 1950 i l'arxiu de la correspondència mantinguda entre  una  colla  de la mateixa època i  els organitzadors, cobles, compositors, etc., d’aquella època,  que m'han donat l'oportunitat  de constatar informacions sobre l'entorn en què es movien  les colles  sardanistes d'aquells anys. Un dels punts que crida l'atenció  és el testimoni de les bases dels concursos on s’observa que en  moltes ocasions la sardana revessa i/o lligada tenia vital importància  per obtenir els primers premis, i que  es donava molt de  mèrit al fet de saber comptar i repartir les sardanes inèdites, amb dificultats per comptar-la i repartir-la correctament.

Esmentaré algunes curiositats que poden donar fe de la diferència  respecte al moment actual en l'organització dels concursos i de les colles, i la seva  comunicació, ja que es generava tota mena de correspondència escrita per opinar  o contactar amb l'organització o persona relacionada  amb un concurs en el qual es volia participar.

Per comprendre el perquè de les maneres i formes d’aquells temps, cal recordar  la diferent situació de la societat respecte a l’actual: La gran majoria de la població  no tenia telèfon en el seu domicili ni cotxe per traslladar-se a les poblacions, la comunicació amb altres poblacions es feia per correu postal, el transport  als concursos, amb tren, etc. Tot plegat propiciava que per qualsevol  gestió o contacte es generés una abundant correspondència i que  els més acurats procuressin fer-ne una còpia amb el corresponent  paper de carbó. 

Per altra banda, la situació politicocultural del país a partir de  l'any 1940 afavoria que una colla sardanista fos considerada una  agrupació de persones que a través de la sardana feien una de les  poques manifestacions catalanistes que es permetien i que, per  alguns, calia controlar. El cap de colla era considerat un líder i les autoritats del moment el feien responsable de  tot el que pogués succeir. 

Aquesta situació era la més propícia perquè es conservessin unes  relacions i gestions de forma escrita de les quals n'esmentaré algunes  de prou curioses:

En el programa que encapçala aquest article, destaca la qualificació de les persones que formaren part del jurat, músics i destacats directius de diferents entitats sardanistes de Barcelona, lo qual  era habitual en els concursos d'aquella època.

 L'any 1933, l'Agrupació Sardanista de Vic va convocar el XVI  Concurs amb les següents bases: 

- El concurs consistirà a ballar tres sardanes, dues inèdites  i  no revesses, els títols i autors de les quals no es donen a conèixer,  i una altra, coneguda, de lluïment.

- El primer premi serà adjudicat a la colla que comptant i repartint  a la usança empordanesa, assoleixi major classificació, d'acord  amb els apartats següents:

 a) Les sardanes inèdites que siguin ben comptades i ben repartides,  equivaldran a dos punts cada una.

b) Les mateixes, que siguin ben comptades, però mal o no  repartides, tindran, solament un punt.  

c) Les inèdites que siguin mal comptades i mal repartides, no  podran apuntar-se cap punt. 

d) En la sardana de lluïment, les colles podran apuntar-se tres,  dos o un punt, segons els dots, justesa i habilitats que manifestin  posseir davant del Jurat Qualificador. 

e) Tots els punts seran considerats d'igual valor. 

Els altres premis seran adjudicats a les colles que segueixin en  mèrits a les que guanyin el primer".

                                    Programa del concurs celebrat a Vic l'any 1933

 - L'any 1934,  els components de la colla a la qual ens referim a l’inici, van anar a l'aplec de Calella  amb tren i, pel control, havien emès uns tiquets per  entregar a cada persona que s'hi apuntava on figurava el nom de  la colla i el preu del viatge de "6,75 pessetes". Com que aquests tiquets estaven  fets  per impremta, és de suposar   que la colla va arrossegar força gent i calia  portar un bon control.

 Era bastant freqüent que les colles organitzessin sortides als  aplecs, que n'hi havia molts menys que  actualment.

 - L'any 1945 es va celebrar el concurs d'Igualada i a la carta de convocatòria,  dirigida per la "Delegación Provincial de Sindicatos" al cap de  colla, per mitjà d'un ofici, li deia: 

... " Me complazco en remitirle las bases... debo advertirle que para  dar conformidad a su inscripción para tomar parte en el mismo,  de acuerdo precisamente con el art. 6 de las referidas bases faltan  algunos datos que espero se sirva cumplimentar...”

En la seva resposta, el cap de colla va dirigir la carta al delegat  local d'Educación y Descanso on, entre altres coses deia: "Por  lo que respecta a la entidad que representamos, he de manifestarle  que dicha colla había pertenecido con anterioridad al Glorioso  Movimiento Nacional (cosa que era totalment falsa, però que calia  dir per complaure els organitzadors i, d'aquesta manera, no impedirien  la inscripció), al Foment de la Sardana de Barcelona, "entidad  que hoy no existe", y que como la mayoría de las collas actuales  no pertenecemos a ninguna entidad. Confiando que estos datos  serán suficientes para admitirnos... 

- Concurs del passeig del Born de l'any 1945: A l'article 6è  de les bases diu: "Els caps de colla seran els únics autoritzats per recollir el premi... i a l'article 8è: "En el moment de la  inscripció els Caps de Colla abonaran 10.- pessetes que els hi  seran tornades a les colles que participin en el concurs tan aviat  hagi finalitzat"

- L'any 1945, la Secció de Folklore de "Educación y Descanso"  de Figueres va editar les Bases del Concurs i en comunicar els  premis qui hi hauria, deia el següent:

 "PREMIOS: Un par de zapatos de lujo cedidos por Calzados...  de Barcelona, por cada una de las señoritas de la "colla" que  resulte ganadora del primer premio, con derecho a escoger de  entre todos los modelos expuestos en los escaparates de su nueva  sucursal establecida en Figueres.

Un corte de blusa (seda) por cada una de las señoritas de la  "colla" que resulte ganadora del segundo premio, obsequio de  Almacenes... "

I a continuació diu: “y otros valiosos premios ofrecidos por ... (set establiments comercials més)".

Una  manera original de donar els premis, però que dedueixo que no  va agradar gaire, ja que a les mateixes bases hi ha una nota escrita a mà  pel cap de colla que diu: "són molt vius". 

- L'any 1946, la colla en qüestió havia participat en el campionat de colles de  Barcelona i va rebre com a premi una copa cedida per la Comissió  de Festes del Carrer Vallespir.

Era tan important mirar  guardar les bones relacions i tenir  cura de quedar bé que, posteriorment, el cap de colla va enviar  una carta d'agraïment a aquesta Comissió de Festes amb els següents  termes:

 "Ens plau posar en el seu coneixement que la Copa entregada  per vostès pel 1r Campionat de Sardanistes de Barcelona ha estat  entregat a aquesta colla, el qual constitueix per nosaltres un gran  honor. Al mateix temps que els felicitem pel seu bon gust, ens ha   produït gran satisfacció pel fet de tractar-se d'un obsequi donat  pel carrer que, sens dubte, és el número u en el referent a l'organització  d'audicions de sardanes... ". 

- El 12 d'octubre de l'any 1946, se celebrava el Concurs de  Vilanova i La Geltrú, a les tres de la tarda, al camp de futbol, i els  organitzadors convidaven a assistir-hi a la colla amb una carta on  s'indicava el següent: "Aquesta Agrupació Folklòrica, i al davant  la seva Junta, en organitzar el seu I Concurs de Sardanistes... sent  com un deure, i ho té en honor, invitar la vostra colla a participar-hi.  Invitació que us fem de faisó més amical, que a altres, per  conèixer la vostra actuació en el de l'any passat... "

També era freqüent mantenir una certa amistat entre els caps de colla i els compositors, molts dels quals estaven  implicats en els  concursos  com assessors musicals, i hi assistien perquè s'interpretava la seva sardana "revessa"  o la de "lluïment",  i  molts dansaires de colles s'associaven a  agrupacions o a altres entitats sardanistes on els compositors també participaven. Per tot plegat,  no era gens estrany que uns i altres mantinguessin correspondència escrita com la que correspon al següent paràgraf entre  un reconegut compositor i el cap de colla:

 "... Li agrairé si pogués enviar-me una fotografia de la seva  colla, a fi de poder completar l'arxiu de lots dels concursos que  hi prenc part i de tota colla, que  ja sigui per haver encertat la meva  sardana revessa o haver ballat una de lluïment i guanyat el primer  premi, m'interessa la fotografia amb l'objecte de tenir el record  complet". 

També he pogut veure la còpia de la carta on la colla respon enviant la corresponent fotografia al compositor.
             

Com es pot comprovar, el pas dels anys  i els avanços de la societat també van fer canviar els costums per adaptar·se  als nous temps, i m’ha semblat oportú explicar aquestes petites històries per aquells que tinguin interès  a conèixer com era de diferent la realitat  dels concursos i de  les colles sardanistes de mitjans del segle vint.

 

 

 

L'APLEC DE SABADELL (ANY 2000)

Enguany hem celebrat el 38è Aplec de la Sardana de Sabadell i en aquesta novaedició, moguts per la il·lusió de trobar un lloc més adequat, hem estrenat un nou recinte: l'esplanada de La Font del Bosc de Can Rull, un bell parc ple d'arbres que envolta la Masia de Can Rull, situada a l'extrem nord·occidental del Parc Catalunya i que creiem que serà el lloc on definitivament se celebrarà l'aplec en el futur.

Encara que en les darreres edicions estava prou consolidat a la plaça Doctor Robert  per la ballada de la tarda, no podem dir el mateix del matí, ja que  el sol fins a la tarda impossibilitava celebrar-hi l'audició matinal. Aquest va ser el motiu principal pel qual ens plantejàrem un canvi de lloc, amb arbres i molta ombra, aire fresc tot el dia i que malgrat que no estigui al centre antic sigui dins de la ciutat.   

Inicialment ens varen sorgir molts dubtes: Al centre de la ciutat ja teníem l'aplec consolidat a la tarda, encara que al matí fèiem una audició a un altre lloc on sí que hi havia ombra. Tindríem el mateix nombre d'assistents en un altre lloc apartat del centre?  Agradaria la idea? Seríem capaços d'animar als sardanistes locals a traslladar-se a un lloc apartat del centre  i de fer la publicitat necessària per comunicar els avantatges de celebrar-lo al parc" ¿Sabríem comunicar la idea què el nou  lloc era adequat per passar-hi un dia agradable? I les infraestructures, tan diferents de quan estàs al centre on no  falta cap servei?, etc.

El resultat ha estat molt bo. Creiem que en bona part per la difusió i publicitat, ja que vàrem veure incrementat el nombre  de  sardanistes vinguts de fora de Sabadell i es van mantenir els locals. Un total de 2.000 persones aproximadament van passar per l'aplec durant el dia. Les opinions varen ser molt positives,  ja que també es va valorar el fet de poder dinar en el mateix recinte amb aire fresc i sota els arbres de l'esplanada. És conegut que hi ha alguns aplecs que s'han traslladat a patis escolars, pavellons poliesportius i, fins i tot a camps de futbol. Realment, crec que no hi ha comparació amb un aplec celebrat a l'aire lliure i,  si potser, en un bosc envoltat d'arbres. En aquest cas, vàrem tenir ombra i aire fresc, fins i tot al migdia d'un 25 de juliol molt calorós.

Per arribar fins aquí hi  han hagut de passar 37 edicions anteriors, amb diferents recintes i molta història, les principals dades de les quals han estat les següents: Els inicis es remunten a les nomenades "Festes de Germanor Sardanista" que se celebraren durant el període del 1924 al 1936, amb ballades matí i tarda,  organitzades per entitats sardanistes de Barcelona, Sabadell i Terrassa conjuntament, en 3 ocasions a Les Fonts de Terrassa i les 10 restants, al bosc de Can Feu de Sabadell. Les informacions que tenim diuen que hi havia molta assistència i que el 1926 arribà a les 10.000 persones al matí i 40.000 a la tarda, xifres que avui són impossibles d'assolir.

L'any 1958,  l’ACF Sabadell Sardanista va organitzar el I Aplec de la Sardana a l'esplanada davant del santuari de la Mare de Déu de la Salut, en el qual actuaren les cobles Principal del Bages, Principal de Badalona, Principal del Vallès, Principal de Castellar, Sabadell, Principal Barcelonina, Costa Brava, Iris, Principal de Gràcia, Montgrins, La Lira, Els Titans i Popular, fins que el 1961, per raons bàsicament econòmiques, es va considerar de no mantenir-lo més.

Després d'un parèntesi de nou anys, el 1967  l’aplec es va reprendre  i el lloc de celebració escollit va ser el Bosc de Can Deu, iniciant una nova etapa que va durar en el mateix lloc fins al 1981, període en el qual l'aplec va brillar, amb la massiva assistència de sardanistes d'arreu, que a vegades arribaria als 5.000 assistents, i comptà amb les actuacions de les cobles locals La Principal del Vallès, Sabadell i Jovenívola, la Barcelona, La Principal  de Girona, Montgrins, Costa Brava, Caravana, Selvatana, La Pral. de la Bisbal, Girona, Marina i Ciutat de Girona, tot plegat també va afavorir que s'hi estrenessin moltes sardanes dels més diferents estils, que cito a continuació:

L'any 1967 s'hi estrenà la sardana Can Deu, de Josep Maria Serracant;  el 1968, l'Aplec de Sabadell, de Josep Auferil, sardana convertida en l'himne de l'aplec; el 1971,  Bosc de Can Deu,  de Francesc Mas Ros i El bon amic Llobet,  de Josep Auferil; el 1972, Els amics de Sabadell, d'Artur Rimbau, Sardanes a Sabadell, de Lluís Buscarons i Sardanes a Can Deu, de Josep Auferil; el 1973, Avant Sabadell, de Conrad Saló i Matinada, de Fèlix Martínez Comín;  el 1974, Sabadellenca, de Fèlix Martínez Comín; el 1975, A les noies de Sabadell, de Josep Auferil; el 1977, Per Sabadell,  de Tomàs Gil Membrado;  el 1978,  La plaça dels petons i Som de Sabadell, de Josep Auferil, i Joiosa d'Isidre Corderas. El 1979, Josep Auferil va estrenar quatre sardanes amb els següents títols:  l'Aplec i l'art d'en Mercader, Saltirona, Montserrat Avellaneda i El tremp d'en Jordi, obligada de trompeta pel lluïment del solista Jordi Compta. L'any 1981,  es va estrenar la sardana de Francesc Gutsems, Benvinguts al nostre aplec. Totes aquestes composicions ajudaren a millorar la rellevància de les diferents edicions de l'aplec.

El 1982, l'aplec canvià de lloc, i se celebrà al pati de l'escola Samuntada iniciant i un període de canvis d'ubicació: als Escolapis, Can Deu, La Salut, Parc Catalunya (només la part del dissabte a la tarda) i al centre de la ciutat, que va durar fins al 1999, si bé la ballada de la tarda a la Plaça Dr. Robert s'inicià el 1992 i es va mantenir  fins al 1999. En aquests anys hi intervingueren les cobles Pral. del Vallès, Selvatana, Jovenívola, Montgrins, Sabadell, Marina, La Pral. de la Bisbal, Miralpeix, Jovenívola 2, Costa Brava, Ciutat de Girona, Vila de Blanes, Sant Jordi, Nova Vallès, Terrassa i Principal al del Llobregat.

També durant aquest període hi hagué les següents  estrenes: El 1982, Aplec al Taulí, de Josep Auferil;  el 1983, Esperit festívol a Sabadell, de Joan Jordi Beumala; el 1986, Nuri de Carles Rovira;  el 1987, Arraona, de Josep Martínez Vinaroz i 25è Aplec,  de Joan Jordi Beumala;  el 1991, Retorn, d'Isidre Corderas; el 1993, Sort i endavant, de Carles Rovira; el 1994, Tenia una il·lusió, de Carles Rovira; el 1995, La Pubilleta, de Carles Rovira; l'any 1997, Sabadell Sardanista 50 anys de Carles Rovira, i, l'any 1998, Força per 50 anys més, de Tomàs Gil Membrado.

En el transcurs de la història de l'aplec hi ha hagut altres complements  (que no exposo aquí per falta d’espai), com homenatges a compositors i músics, actuacions artístiques,  improvisacions, etc.,  i també algun disgust.

Finalment, l'aplec d'enguany s’ha celebrat en un nou recinte, a la Font del Bosc de Can Rull,  molt adequat perquè torni a tenir tota la seva esplendor.

_________________________________________________________________________________

Bibliografia:: La sardana a Sabadell de Jaume Nonell i Lluís Subirana. Programes dels Aplecs i Portaveu "Sabadell Sardanista".

 

50È ANIVERSARI DEL CONCURS ORGANITZAT PER LES COLLES DE BARCELONA

                1974 - 25è concurs de colles al Poble Espanyo Festa Major de Barcelona

Enguany tindrà lloc el 50è aniversari del concurs organitzat per les colles sardanistes de Barcelona, festa entranyable per tots els que d'alguna manera, hi hem tingut relació, sigui com a colla participant o bé com a organitzadors.

Cinquanta anys d'història donen per molt i no sóc persona que tingui dades per poder-ho repassar tot, però sí que voldria fer un petit comentari per recordar el que varen ser  les festes dels vint-i-cinc anys que tan intensament vaig poder viure dins la comissió organitzadora  del concurs.

A la tardor del 1974, els amics Albert Plana i Joaquim Solé em varen comunicar que volien fer unes festes commemoratives del 25è aniversari del concurs a celebrar l'any següent al tradicional recinte del Poble Espanyol i em varen proposar de ser-ne el secretari. En veure la il·lusió que ells tenien, em vaig engrescar ràpidament i a la primera reunió ja vàrem ampliar la comissió amb els companys Sebastià Alba, Josep M" Martínez, Enric Basart, Eduard Altet, Jordi Llorens, Eugeni Puchol, Enric Capdevila, Josep Marquès, Josep Sentís, Joan Pujol i Lambert Latorre. També comptàrem des d'un primer moment amb l'assessorament musical del mestre Fèlix Martínez i Comín i l'entranyable col·laboració de Josep Maria Bernat.

Des d'un bon principi ens vàrem prendre aquest 25è aniversari per fer un ventall de celebracions, en les quals les colles de Barcelona vibressin amb unes jornades plenes de germanor sardanista i tots ampliéssim els nostres vincles d'amistat.

Com sempre acostuma a passar en la gran majoria d'actes sardanistes, els recursos econòmics ens limitaren els nostres projectes i vàrem intentar d'organitzar uns actes que dins la seva senzillesa assolissin la fita de fer-nos sentir una pinya  al voltant de la nostra volguda sardana.

Volíem una bona organització i, per aquesta raó, vàrem considerar que el més convenient era crear comissions autònomes amb els corresponents responsables. Per això, se'n va constituir una per cadascun dels següents actes: Trobada a Montserrat, acte social a Montjuïc, selecció i nomenament de la pubilla entre les noies de les colles barcelonines, revista/butlletí, relacions públiques, concurs, concert de cobla,  cap de jurats, postulacions, aplec de la tarda i assessoria musical.

El primer dels actes celebrats fou la Trobada a Montserrat (hi desplaçàrem sis autocars més cotxes particulars) per assistir a la missa conventual en la qual el Pare Abat ens va dirigir unes paraules abans de passar a la benedicció dels banderins. A continuació vàrem fer l'entrega d'un banderí commemoratiu a l'abadia. Finalitzat aquest acte, es va procedir a l'ofrena d'un ram de llorer al mur a Pep Ventura.

A la tarda, ens vàrem trobar tots a la plaça del Monestir en una ballada en el transcurs de la qual es va estrenar la sardana del mestre Fèlix Martínez i Comín Donem-nos les mans, dedicada a les colles sardanistes de Barcelona, que va ser ballada per tots els assistents en una sola rotllana de germanor. L'acte va finalitzar amb el Cant dels Adéus com a comiat de la diada.

Tres dies després, dissabte la nit, celebràrem l'acte social al restaurant Tiro de Pichón de Montjuïc, en un sopar de germanor en el qual homenatjàrem als fundadors del I Concurs celebrat  l’any 1950 i al mestre Fèlix Martínez i Comín. També en el transcurs d'aquest acte, vàrem proclamar la pubilla de les colles sardanistes de Barcelona.

L'acte fou un èxit amb una assistència massiva de dansaires i simpatitzants. Tant és així que diria que l'èxit va sorprendre fins i tot a l'organització.

L'endemà, l'acte principal, el 25è Concurs de  les colles de Barcelona. La participació de les cobles Sabadell i La Principal del Llobregat  i l’assistència  massiva de 78 colles de la resta del país distribuïdes en 53 grans, 10 infantils i 15 juvenils, varen donar un lluïment espectacular a la diada que va finalitzar aquella tarda amb l'aplec de germanor a la Plaça Sant Jaume.

Els primers premis del concurs foren per les colles Figueres, Rosella (juvenil) i Brots de Rosella (infantil). Cal destacar el moment emotiu de la sardana de germanor  en la qual hi varen ballar els components de la comissió executiva del primer concurs de l'any 1950, Jordi Benchini, Josep M" Casademont, Jordi Roura, Dídac Segarra, Màrius Rabasseda i Laureà Munts.

El projecte inicial de celebrar un concert de cobla no el vàrem poder dur a terme per manca de recursos econòmics.

Amb la coordinació d'en Sebastià Alba, es va editar un programa/butlletí on hi havia col·laboracions escrites de l'Abat de Montserrat Dom Cassià Maria Just, l'escriptora Maria Aurèlia Capmany, la Unió de Colles Sardanistes, el president de l'Obra del Ballet Popular Sr. Joan Bertran i Gargallo, el mestre Fèlix Martínez Comín, el directiu dels Amics de la Sardana de Girona Josep Torres, i del president de les colles de Barcelona Albert Plana.

Gosaria dir que després d'aquella celebració, les colles de Barcelona, a més de fer el concurs anual, es van engrescar a organitzar altres actes, i això va donar lloc a la futura creació de la Comissió de les colles de Barcelona. Actualment ja no disposem de l'incomparable marc de la plaça del Poble Espanyol per fer-hi el concurs, però estic convençut que l'esperit segueix essent el mateix i, per tant, cal seguir, com deia a l'endreça del programa de les festes del 25è aniversari: "Al vent llancem la nostra crida de germanor dirigida a tot el sardanisme actiu de Catalunya per a compartir plegats aquest esdeveniment nostre, mentre demanem a Ell que ens doni llum al cap i força al braç per a seguir lluitant en aquesta noble tasca que representa l'exaltació de les tradicions ancestrals i la cultura del nostre país".

No seria just finalitzar aquest article sense tenir un record per uns companys i destacats col·laboradors  del concurs del Poble Espanyol durant molts anys, ja traspassats: l'Enric López, en Ramon Mas, en Juli Blanes i en Leandre Campos, mereixedors del nostre agraïment, així com dels mestres Fèlix Martínez Comín i Josep Maria  Bernat, que sempre es van distingir per la seva amistat amb les colles de Barcelona, i del concurs i actes que aquestes organitzaven. A tots els qui formeu la comissió del concurs del 50è aniversari,  rebeu un ferm reconeixement, perquè segur que és un esforç més a la vostra periòdica tasca de tirar endavant la pròpia colla, però estigueu convençuts que teniu a les vostres mans un concurs que és tota una història pels sardanistes en general i especialment per les de colles de competició. Per molts anys.

     

TOT RECORDANT

Tot just acabo de visitar l’exposició que l'Agrupació Cultural Folklòrica Sabadell Sardanista havia preparat com un dels actes commemoratius del cinquantè aniversari de la seva fundació, al casal Pere Quart de Sabadell, amb el títol LA SARDANA A SABADELL.

Enfilant rambla amunt, em varen venir a la memòria un seguit de records dels quals havia vist: documentació gràfica i escrita, testimonis d'actes des de principis de segle fins avui, fotografies de persones que havien estat els artífexs del sardanisme sabadellenc durant més de cinquanta anys, músics, colles, organitzadors, etc.

Mereixedors de l'homenatge del sardanisme de Sabadell, som molts els que sentim admiració per aquestes persones que, encara que no vàrem tenir l’oportunitat de conèixer, n'havíem sentit parlar i, amb una mica d'interès, n'hem anat coneixent la seva feina i la seva obra.

D'una manera molt especial, vaig trobar molta relació amb persones que sí que vaig conèixer entre els anys 1950 i 60, i que, pel que he pogut saber, caminaven pel mateix camí que les que corresponents a aquests mateixos anys, havia vist a l'exposició.

Aleshores jo vivia a Barcelona i, més concretament a la barriada de Gràcia, de gran tradició sardanista. Per l'ideal catalanista i sardanista que hi havia a casa meva (actius sardanistes i mestres d'esbart des dels anys trenta i quaranta), vinculats a l'Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i, posteriorment, el meu pare component de jurat i organitzador de concursos i ballades, vaig viure molt de prop el treball i la inquietud que movia als sardanistes d'aquella època, sense cap més pretensió que la divulgació de la sardana.

Per casa passaven sardanistes, directius d'entitats, organitzadors i impulsors de la sardana, etc.,  que havien de trobar-se per concretar organitzacions del més senzill dels actes o bé quedar d'acord per anar plegats, amb tren o tramvia, a diferents llocs per tal  que "l'equip" fes de jurat o ajudés als organitzadors de concursos,  ja que aleshores encara no existia la UCS. Evidentment, tot això ho feien d'una manera totalment altruista. 

He exposat el cas que jo conec, però pel que  he anat coneixent amb els anys, aquests  grups de senzills, però grans homes existien  arreu del país. 

En el transcurs dels anys he anat  comprenent i valorant l'esforç i el mèrit  d'aquestes persones, en la seva majoria ja  desaparegudes i que, dissortadament, han  quedat en l'oblit. Algunes d'elles, en els  darrers anys de la seva vida, varen tenir  algun o altre reconeixement.  Per concretar-ho amb un exemple, només  exposaré el que fou un d'aquests homes que  molt probablement recordaran els  sardanistes d'aquelles èpoques. Es tracta  de Joan Viladoms i Raventós.

Domiciliat a Barcelona, a la Travessera de  Gràcia, molt a prop d’on jo vivia, sovint  passava per casa a parlar amb el meu pare.  Fundador de dues entitats sardanistes a la  mateixa barriada de Gràcia -La Orquídea  i l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona- entre 1942 i 1945, fundador de cinc colles  sardanistes, portà a terme gran quantitat de  cursets d'ensenyament, impulsor de tota  mena d'actes sardanistes, formà equips de  jurats pels concursos, col-laborà amb moltíssimes entitats d'arreu i, amb la seva predisposició  i bonhomia, es convertí en una persona  molt coneguda en el món de la cultura popular.

També sentia una gran vocació  per la literatura i, amb una formació  totalment autodidacta, deixà més d'un centenar  d'escrits - en guardo les còpies - sobre  la sardana i les corals que, per  mancança de revistes per publicar-los, ell  mateix copiava amb ciclostil i  s'encarregava d'enviar-los a entitats i  sardanistes. No és gens difícil trobar altres  escrits i comentaris seus a butlletins  d'aplecs a publicacions d'entitats d'aquella  època. Tampoc no li faltà temps per col  laborar en el Carnet del Sardanista i La  Guia del Sardanista, així com crear, amb  altres companys, la publicació setmanal  Cultura i Folklore l'any 1953. A més del  camp sardanista, encara li quedà temps per  dedicar-se a les agrupacions corals, arribat  a escriure intensament sobre el tema i  ocupant càrrecs directius. També practicà  poesia i va escriure lletres de sardanes.   

En els darrers anys de la seva vida, quan  la salut li començava a fallar, jo mateix  em vaig posar en contacte amb ell, en nom  de la Unió de Colles Sardanistes, per  demanar-li si volia col laborar en el butlletí  de l'entitat. Al cap de tres dies ja teníem el seu  primer article, sense fallar durant molts  mesos mentre la salut li va permetre. 

L'any 1975, la U.C.S. li va concedir  l'emblema d'or de l'entitat per la seva  llarga dedicació al conreu i promoció de la  sardana i per la seva col-laboració amb  l'entitat. Em consta, amb la seva actitud  en el moment de recollir-lo, que el  reconeixement el va emocionar, per la  seva condició d'home senzill, treballador,  sentimental i romàntic. Fou el darrer  homenatge que rebé en vida, aclamat per  una sala plena de gom a gom. El 20 d'abril  de 1978 ens deixà per sempre.

Com ell, altres persones d'arreu de  Catalunya tingueren com a objectiu de la  seva vida la defensa d'un símbol d'identitat  tan nostre com és la sardana i la Cultura  Popular.  

Avui tot ha canviat. Com abans, es treballa,  es fan coses, afortunadament amb més recursos, ajuts, mitjans, etc. però a vegades amb massa ganes de cercar, per  sobre de tot, un protagonisme personal, que  senzillament molesta aquells que, de bona  fe, dediquen moltes hores a treballar per la  divulgació de la sardana i res més.  

Els temps son diferents, però hi ha coses que  són sempre vàlides: col-laboració  desinteressada, predisposició, feina,  comprensió, imaginació, treballs col  lectius, dedicació, iniciativa, cercar una  possible millora en tot el que s'organitza, etc. 

Això que sembla aparentment fàcil, no  sempre es té en compte.  

Si en els darrers anys estem assistint a un  seguit de celebracions de cinquantenaris  d'entitats en el nostre país, és perquè entre  el 1940 i el 1950, unes persones varen unir  esforços per treballar plegats, donant  protagonisme a la sardana. Els resultats  estan a la vista de tothom.  

Crec que cal estar alerta a aquestes  reflexions, perquè sóc dels convençuts de  què, durant els quinze o vint anys propers,  podem anar a una total davallada o un  veritable ressorgiment del sardanisme.